Les Quatre Coses

D’ara fa un temps que els dies són llargs, espesos i feixucs. Aquests estan plens de reunions, activitats, feina, cafès, actes, classes…que t’ocupen (sense gairebé ni adonar-te’n) tot el dia sense permetre’t un dels grans plaers , el de la pausa. És durant aquests dies que el telèfon sona, el rellotge avança a un ritme vertiginós, l’agenda està atapeïda i sinó l’apretes en poc temps amb noves feines i les parets de casa et donen el bon dia i el segueixen, sovint, el bona nit quan arribes per sopar.

Potser, ara, quan per fí tinc una estona de parada on començo a pensar i reflexionar amb el que he anat fent durant aquests dies que me n’adono que no m’aturo ni un sol segon. Pensem-ho un altre cop i fem-ne la valoració, aturem-nos i adonem-nos d’aquest petit i gran regal a la vegada, el de la pausa.

És, llavors, ara en aquest moment i en el sofà de casa que tants pocs instants al dia m’acompanya on m’adono que el parar  “quan menys t’ho esperes” és d’allò més reconfortant. Així doncs, aturem-nos en el temps, descansem i regalem-nos uns minuts al no fer res, les vegades que sigui necessàries, i deixem que aquest temps continui en el seu decurs quan ho creguem oportú i estiguem animats a continuar endavant.

Para’t.

Tweet

Ja està! Per fi hem estrenat amb la Maria “Aprenent de fantasma” després de dies i dies rumiant-la i assajant-la preocupats perquè no hi faltés res de res. Aquesta obra va néixer l’any passat en el marc del saló del llibre de Mollerussa i després d’haver tingut molt bona resposta ens vam animar per presentar-la a les escoles de Lleida. I és el que hem fet avui. Actuar a la primera escola davant un grup de nens, nenes i mestres intrigats per les aventures del Ron i la Dalla, uns rondinaries que expliquen contes.

Després de l’actuació d’avui podem afirmar que estem contents de com ha anat. Els nens i les nenes creiem que s’ho han passat d’allò més bé i han gaudit del conte on expliquem de forma teatralitzada les aventures d’una nena que passa nit al bosc d’un fantasma, aquest la vol espantar però no ho aconsegueix perquè no fa por; gràcies a aquesta nena aconseguirà ser un fantasma de veritat.

De fet, fa temps que penso que el públic infantil és el més sincer que hi ha i el que et mostra en forma d’un somriure o d’un aplaudiment si el que està veient li agrada o no. És davant d’aquest públic on un veu si el que els està explicant els interessa o no els fa prestar atenció. Ells són la millor escola i els que et faran modificar o no el teu espectacle.

Endavant amb el fantasma i que…com diu la cançó…continuï aguantant l’espelma durant molts dies!

Per saber les properes actuacions podeu consultar: http://www.jordivillacampa.net/agenda.html

Tweet

Tenir el públic a dues passes de tu.
Estar entre aquest i els actors, companys de la companyia.
Sentir les emocions i sensacions que anem despertant al públic amb el visionat de les peces.
Ser capaç de canalitzar i de saber conduir tot el que el públic, d’una manera o altra, té ganes d’expressar.
Dominar el ritme de la situació d’un teatre fòrum.
Escoltar i atendre…

Aquestes són algunes de les fites i algunes de les capacitats que té un curinga o “joker” quan està conduint una sessió de teatre de l’oprimit i oprimida.

Fins ara encara no havia escrit al voltant de “La Comunicativa CTO” i el teatre de l’oprimit/da. Formo part d’aquesta companyia que ja té més d’un any de vida i fins ara no m’havia atrevit a ser aquesta figura en un fòrum. Tot i això, crec que és a partir d’ara i d’haver-ho fet que em dóna més ganes per tirar endavant aquest projecte i de poc a poc aprendre a saber captar encara més totes aquestes sensacions.

http://lacomunicativacto.blogspot.com

Tweet

Fa uns dies em va arribar al correu aquest enllaç amb el discurs d’Steve Jobs a uns recent graduats a una universitat d’Stanfordl. L’Steve Jobs va ser el  creador de Mac i totes aquelles noves tecnologies que hi puguin estar relacionades (ipod, iphone, macbook, ipad…).

He tingut ganes de compartir aquest discurs. Gaudiu-lo.

Tweet

Un any més hem acabat les nostres estimades colònies. Unes colònies on hi estic des que tenia 12 anys  i que ja no he deixat des de llavors. A la Guàrdia hi he estat de nen, de pre-monitor, de monitor i ara de director. Són molts els anys que hi porto i any rere any més les experiències positives que en trec.

Sempre penso que compatir deu dies amb nens i nenes en un entorn com és el del lleure és molt gratificant. Quan s’acaben, enrere queden les estones de jocs, gyn canes on estàs estona esperant  a què vinguin els grups de nens i nenes, les  excursions que cada cop et coneixes més com el palmell de la mà, les estones de cançons i danses (cada cop més esbojarrades), el dormir poc i malament, el seguir un horari que en principi cada dia és el mateix però no saps com ni per què cada dia és tan diferent!

En definitiva, enrere queda passar uns dies dins del que en diem l’entorn del lleure. Un entorn màgic que t’ensenya tantes coses!

Quan arribo a casa penso en aquests dies, el que hi hem fet, el que no hi hem fet i les estones compartides amb tot el grup. Hi penso sovint, sí, i el que menys interessant trobo és el fet que no recordo si una activitat va funcionar més o menys (d’això ja en parlarem a les valoracions que farem amb els monitors) sinó els moments màgics compartits entre tot el grup de monitors i infants. Uns monitors que any rere any ens anem fent més i més grans amb experìencia i uns infants a qui el fet d’acompanyar-los durant deu dies també els fa ser més grans.

Anar de colònies i recordar tot això m’omple; m’omple tan que m’és difícil de deixar-ho. No sé si hi estaré molts anys més (qui sap!) però el que sí sé és que els hi estigui els vull aprofitar al màxim, fent crèixer les colònies amb el grup de monitors i monitores que m’acompanya i ara amb el quarantè aniversari al girar la cantonada.

Llarga vida al lleure, llarga vida a les colònies!

Tweet

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

Tweet

Fa poc més d’un any va inaugurar-se a Lleida el que seria el tercer teatre més important de Catalunya, El Teatre de la Llotja. A pocs dies d’haver-lo inaugurat vaig aprofitar una de les sessions de portes obertes per veure’l; la caixa escènica i l’escenari  eren les parts que més m’interessaven pel somni que s’acabava de despertar dins meu: actuar-hi.

Avui, 30 de gener de 2011 he vist realitzat aquell somni que fa poc més d’un any veia complicat que es fes realitat. Avui hem celebrat amb la colla del programa, el grup de música, l’orquestra i uns bons músics el dia de  la pau i la no violència. Hem ofert un espectacle que ha unit la música i el teatre d’una forma molt tendra que emocionava tan al qui estava al públic com als qui estàvem a cametes esperant per sortir a actuar.

Durant aquella hora i poc més, pel meu cos han anat passant mil sensacions que m’omplien d’una enorme il·lusió i nervis alhora  no només pel  fet de sortir en aquell escenari ja fos interpretant l’àvia de
la caputxeta, el porquet de la casa dels maons o actuant en els
diferents esquetxos mimats amb un gran missatge al darrera sinó pel simple fet de trobar-m’hi.

Però amb el que sobretot em quedo és amb el moment en què em trobava sol a l’escenari, vestit de negre i amb un  únic zenital  instants abans de llençar-me al buit tirant-me des d’una estructura amb certa alçada. Ha estat en aquest  instant on aquell somni (d’ara fa poc més d’un any) m’adonava que s’havia fet realitat. Estava dalt de l’escenari de La Llotja.

Tweet

A vegades hom es crea una gran il·lusió per un projecte ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.

A vegades hom es crea una bonica expectativa d’un projecte ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.

A vegades hom es crea i recrea imaginant com serà allò que ha d’arribar ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.

Quan arriba, pot ser que tot això s’acabi reduint en molt poc quan els altres no se l’havien creat com tu ho havies fet abans.

No fem que els altres perdin aquesta il·lusió.

Tweet

Ahir a la tarda estava treballant les emocions amb els meus alumnes de teatre de sis anys de l’Aula. Resulta que estàvem experimentant amb les cares i l’expressió del cos tot fent cares d’alegria, de tristesa, de por, d’enfadats…Quan de sobte vaig fer una pregunta: sabeu que són totes les cares que estem posant? I una nena va exclamar ràpidament: emoticones! Em vaig quedar gelat; no sabia què dir.

Tweet

Surto de casa amb una motxilla no gaire carregada: un buff, una armilla de borreguet i una barretina per tapar-me bé. Ja fa uns dies que havia decidit que a la Cavalcada dels Reis d’aquest any aniria ben abrigat ja que a la de l’any passat vaig passar fred i prometia ser llargueta. Aquest any, de pastoret.

Un cop arribo davant l’estació de trens començo a veure les primeres cares d’impaciència de molts nens i nenes que han arribat, potser una mica d’hora, per tal de veure com arriben sa Majestats els Reis Mags d’Orient. Avui, però, la nostra funció és clara. Estarem a la carrossa de l’arbre amb la Romina, la Toxina, els Eskatas i el Banyetes per poder compartir la il·lusió que venen els Reis amb els centenars i centenars de nens i nenes que els han vingut a rebre pels carrers de Lleida.

Minuts abans que els tres Reis facin els seus discursos després d’haver arribat (aquest any en avioneta a Alguaire) faig quatre fotografies d’algunes de les carrosses i personatges fantàstics (fades, follets…) o no tan fantàstics (com els carboners o els dimonis) ja que durant la cavalcada serà impossible. O no?, penso. Potser el que podria prendre algunes fotos i vídeos durant la Cavalcada per tenir un bon record d’aquest bonic trajecte. Aquesta era la idea però el resultat final no va ser de gaire bona qualitat.

I així és quan un cop vestits tots, fetes algunes fotografies sobre la carrossa amb el fons de l’arbre i amb els focos i la música engegada s’inicia la Cavalcada amb totes les carrosses i comencem a obrir els paquets amb el bon grapat de caramels que de ben segur tirarem.

Com era d’esperar, els carrers estan de gom a gom. Nosaltres, anem darrera el tercer Rei, els nens i nenes ja els han vist passar tots; sembla ser que aquest any també han arribat tots tres! Durant dues hores són molts els infants i adults que encara tenen forces i ànims i ens demanen caramels,  ens criden, ens saluden, en definitiva, que ens transmeten amb la mirada o bé ens ho diuen amb el filet de veu que encara els queda després d’haver cridat a tort i a dret,  la il·lusió que els fa aquesta vigília del dia de Reis.

Tweet