Els ocells que piulen al meu voltant tot fent-se entendre entre ells i regalant-me una bonica cançó; el flirteig d’una mosca que entrevola davant meu sense voluntat de molestar; la música que desprèn el so del vent que atravessa l’entorn on em trobo i l’olor a terra humida després d’una curta però desitjada pluja.

M’aturo, un tronc; escolto, un ocell; sento, el so del vent;
oloro, la humida terra, noto el pas del temps…

Tweet

El dia de la representació final havia arribat. Tots i totes en teníem ganes de mostrar el treball que havíem fet. El grup era exemplar, havia treballat moltíssim i s’ho havien agafat amb moltes ganes i il·lusió. Realment va ser gratificant treballar amb ells i elles i n’estava convençut que el matí de representacions seria un èxit.

Teníem pel davant un matí amb tres representacions, aquella era la prova de foc. Primer vindria un grup de primer d’ESO, després un grup de 3r i després un de 2n. Ja els vaig avisar que cada grup seria molt diferent, el que calia era respondre de forma natural i segons el que faria el nostre personatge.

El teatre dels oprimits i oprimides es va crear per establir ponts de diàleg entre la societat davant d’injustícies latents,

ara el que havíem de fer era defensar la problemàtica que havíem escollit (assetjament escolar) i restar oberts a les propostes que pogués fer el públic.

Així és que, després dels últims consells vam començar amb les representacions seguint el següent esquema: presentació del que havien vingut a veure, joc introductòri entre actors/actrius i espectactors/espectactrius, visionat de la peça de teatre i fòrum al voltant de la peça.

El moment de la representació en tots tres grups va ser exemplar.

Era molt curiós veure com reaccionava el públic i alguns dels professors que estaven inquiets per veure que l’alumnat parlava, cosa que no em preocupava gens. En el moment de la representació el grup de teatre juntament amb la professora que va col·laborar  van estar exemplars. Van defensar-ho molt i molt bé i prova ho és la manera en què van estar atents el públic. Com comentava alguns parlaven, però no de temes externs a la peça sinó de temes que veien que es tractaven i els eren propers. Això ho havia d’aprofitar al fòrum. Ara sí que era la prova de foc, ens tiràvem a la piscina!

Un cop vista la peça vaig preguntar a l’alumnat i professorat què havíem vist (s’entèn? quina és la problemàtica? hi ha algú que pateix? més d’una persona?). Les respostes van arribar ràpidament i vam establir torns de mà alçada. La prova de foc estava superada, participació màxima!. Molts d’ells i elles tenien ganes de parlar i de mostrar alguns camins de diàleg. Durant uns quaranta minuts vam estar fent substitucions d’alguns dels personatges  que el públic creia que no actuaven de forma correcta. “Jo crec que ho hauria de fer diferent…”, dèien des del públic.

“D’acord, em dones la mà si us plau i vens a oferir la teva proposta?”,

després d’un segons de dubte venien a l’espai de representació (al mateix nivell que el públic) i es posaven en la pell del personatge que ells o elles volien tot actuant com si fóssin aquella persona.

Llàstima que en tots tres grups l’estona se’ns va fer molt curta. No hi va haver temps per poder escoltar o veure totes les propostes, tot i això agafem-ho per la part positiva, si n’hi havia tantes era perquè la temàtica que s’estava tractant els era prou propera i interessant per parlar-ne.

Per acabar només deixar el pas del temps. Tenim previst de repetir l’experiència amb més alumnat i trobo rellevant de dir que  l’obra de teatre fòrum que vam representar es va fer un dia però es va repetint cada dia en els insittuts d’una forma o d’una altra.

Aquella era una representació que volia oferir nous ponts de diàleg; potser una primera guia en el seu dia a dia als instituts. Qui sap si allò va ser l’inici d’algun canvi.

Tweet

Fa uns mesos l’Institut Terres de Ponent de Mollerussa em va fer l’encàrrec d’anar a l’institut a representar juntament amb alguns companys un petit “role play” al voltant d’una problemàtica d’immigració per tal de fer-ne després un debat  per treballar amb la mediació. En aquest institut des de fa temps hi treballen i creien que la dramatització seria una bona eina . Després de parlar-ho amb la gent de “La Comunicativa CTO” (col·lectiu on formo part) vam considerar que seria interessant que fóssin els/les mateixos/es alumnes qui preparés una peça de teatre fòrum per ensenyar a la resta d’alumnat. Així és que els hi vam proposar i van accedir-hi.

L’institut va parlar amb el grup de mediadors d’ESO i els ho va comentar i durant dos dies, quatre hores, vam crear amb el grup una peça de teatre fòrum al voltant d’una problemàtica que estigués vigent a l’institut de la qual se’n sentissin partíceps i, per tant,els fos molt propera. Una vegada la tinguéssim

crearíem una peça de teatre curteta d’encara no quinze minuts, l’ensenyaríem a l’alumnat i després en faríem un fòrum obert on ens aventuraríem a veure si hi hauria participació.

N’estava convençut que així seria. El professorat estava una mica a l’expectativa del que podria passar ja que creia que potser no hi hauria una bona participació. Què passaria? Era una incògnita…

Així és que vam començar a treballar amb el teatre dels oprimits i oprimides d’Augusto Boal. Durant la primera hora vam estar fent uns exercicis per entendre què vol dir “oprimit/da”, “opressors/es” i acabar de definir els llaços que es poden establir entre els diferents personatges d’una peça d’aquestes caraterístiques. Vam jugar a inflar-nos com un globus (oprimit/da que cada cop va aguantant més i més) entre un altre bufa pel darrera (opressor/a), vam fer una hipnosis colombiana que consistia en estar en parelles i seguir amb la mirada el palmell de la mà de la nostra parella fins que vam començar a treballar amb les imatges. Amb el treball d’imatges vam anar explorant fins que va arribar el moment de decidir la temàtica de la nostra peça: assetjament escolar.

Ara ja la teníem i el que feia falta és veure com la treballaríem i com la posaríem a escena. Vam crear cinc imatges o altrament dit cinc moments claus de la peça representats en forma de foto. Van ser: presentació dels personatges a travès del Facebook on cadascú aniria agregant o no segons si era o no amic/ga seu/seva, situació a classe on es veien els desitjos de les noies que volien oprimir al noi, situació a classe on arriba la mestra i pel darrera els alumnes van fent comentaris, situació on la mestra no hi és i els alumnes tenen un cnflicte amb ell i, per últim, situació on la mestra arriba i l’oprimit és castigat.

Tot això ho vam anar treballant durant el següent dia fins que vam acabar de definir la peça que representaríem la setmana següent.

Tweet

Potser, ara, quan per fí tinc una estona de parada on començo a pensar i reflexionar amb el que he anat fent durant aquests dies que me n’adono que no m’aturo ni un sol segon.

Pensem-ho un altre cop i fem-ne la valoració, aturem-nos i adonem-nos d’aquest petit i gran regal a la vegada, el de la pausa.

És, llavors, ara en aquest moment i en el sofà de casa que tants pocs instants al dia m’acompanya on m’adono que el parar  “quan menys t’ho esperes” és d’allò més reconfortant. Així doncs, aturem-nos en el temps, descansem i regalem-nos uns minuts al no fer res, les vegades que sigui necessàries, i deixem que aquest temps continui en el seu decurs quan ho creguem oportú i estiguem animats a continuar endavant.

Para’t.

Tweet

Ja està! Per fi hem estrenat amb la Maria “Aprenent de fantasma” després de dies i dies rumiant-la i assajant-la preocupats perquè no hi faltés res de res. Aquesta obra va néixer l’any passat en el marc del saló del llibre de Mollerussa i després d’haver tingut molt bona resposta ens vam animar per presentar-la a les escoles de Lleida. I és el que hem fet avui. Actuar a la primera escola davant un grup de nens, nenes i mestres intrigats per les aventures del Ron i la Dalla, uns rondinaries que expliquen contes.

Després de l’actuació d’avui podem afirmar que estem contents de com ha anat. Els nens i les nenes creiem que s’ho han passat d’allò més bé i han gaudit del conte on expliquem de forma teatralitzada les aventures d’una nena que passa nit al bosc d’un fantasma, aquest la vol espantar però no ho aconsegueix perquè no fa por; gràcies a aquesta nena aconseguirà ser un fantasma de veritat.

De fet, fa temps que penso que el públic infantil és el més sincer que hi ha i el que et mostra en forma d’un somriure o d’un aplaudiment si el que està veient li agrada o no.

És davant d’aquest públic on un veu si el que els està explicant els interessa o no els fa prestar atenció. Ells són la millor escola i els que et faran modificar o no el teu espectacle. Endavant amb el fantasma i que…com diu la cançó…continuï aguantant l’espelma durant molts dies!

Per saber les properes actuacions podeu consultar: http://www.jordivillacampa.net/agenda.html

Tweet

Aquestes són algunes de les fites i algunes de les capacitats que té un curinga o “joker” quan està conduint una sessió de teatre de l’oprimit i oprimida.

Fins ara encara no havia escrit al voltant de “La Comunicativa CTO” i el teatre de l’oprimit/da. Formo part d’aquesta companyia que ja té més d’un any de vida i fins ara no m’havia atrevit a ser aquesta figura en un fòrum. Tot i això, crec que és a partir d’ara i d’haver-ho fet que em dóna més ganes per tirar endavant aquest projecte i de poc a poc aprendre a saber captar encara més totes aquestes sensacions.

http://lacomunicativacto.blogspot.com

Tweet

Fa uns dies em va arribar al correu aquest enllaç amb el discurs d’Steve Jobs a uns recent graduats a una universitat d’Stanfordl. L’Steve Jobs va ser el  creador de Mac i totes aquelles noves tecnologies que hi puguin estar relacionades (ipod, iphone, macbook, ipad…).

He tingut ganes de compartir aquest discurs. Gaudiu-lo.

Tweet

Un any més hem acabat les nostres estimades colònies. Unes colònies on hi estic des que tenia 12 anys  i que ja no he deixat des de llavors. A la Guàrdia hi he estat de nen, de pre-monitor, de monitor i ara de director. Són molts els anys que hi porto i any rere any més les experiències positives que en trec.

Sempre penso que compatir deu dies amb nens i nenes en un entorn com és el del lleure és molt gratificant. Quan s’acaben, enrere queden les estones de jocs, gyn canes on estàs estona esperant  a què vinguin els grups de nens i nenes, les  excursions que cada cop et coneixes més com el palmell de la mà, les estones de cançons i danses (cada cop més esbojarrades), el dormir poc i malament, el seguir un horari que en principi cada dia és el mateix però no saps com ni per què cada dia és tan diferent!

En definitiva, enrere queda passar uns dies dins del que en diem l’entorn del lleure. Un entorn màgic que t’ensenya tantes coses!

Quan arribo a casa penso en aquests dies, el que hi hem fet, el que no hi hem fet i les estones compartides amb tot el grup. Hi penso sovint, sí, i el que menys interessant trobo és el fet que no recordo si una activitat va funcionar més o menys (d’això ja en parlarem a les valoracions que farem amb els monitors) sinó els moments màgics compartits entre tot el grup de monitors i infants. Uns monitors que any rere any ens anem fent més i més grans amb experìencia i uns infants a qui el fet d’acompanyar-los durant deu dies també els fa ser més grans.

Anar de colònies i recordar tot això m’omple; m’omple tan que m’és difícil de deixar-ho. No sé si hi estaré molts anys més (qui sap!) però el que sí sé és que els hi estigui els vull aprofitar al màxim, fent crèixer les colònies amb el grup de monitors i monitores que m’acompanya i ara amb el quarantè aniversari al girar la cantonada.

Llarga vida al lleure, llarga vida a les colònies!

Tweet

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

Tweet

Avui, 30 de gener de 2011 he vist realitzat aquell somni que fa poc més d’un any veia complicat que es fes realitat. Avui hem celebrat amb la colla del programa, el grup de música, l’orquestra i uns bons músics el dia de  la pau i la no violència. Hem ofert un espectacle que ha unit la música i el teatre d’una forma molt tendra que emocionava tan al qui estava al públic com als qui estàvem a cametes esperant per sortir a actuar.

Durant aquella hora i poc més, pel meu cos han anat passant mil sensacions que m’omplien d’una enorme il·lusió i nervis alhora  no només pel  fet de sortir en aquell escenari ja fos interpretant l’àvia de
la caputxeta, el porquet de la casa dels maons o actuant en els
diferents esquetxos mimats amb un gran missatge al darrera sinó pel simple fet de trobar-m’hi.

Però amb el que sobretot em quedo és amb el moment en què em trobava sol a l’escenari, vestit de negre i amb un  únic zenital  instants abans de llençar-me al buit tirant-me des d’una estructura amb certa alçada. Ha estat en aquest  instant on aquell somni (d’ara fa poc més d’un any) m’adonava que s’havia fet realitat. Estava dalt de l’escenari de La Llotja.

Tweet