El 22 de febrer de 2015 vaig presentar amb la Maria del Olmo el «Posa’t la gorra 2015» a la Seu Vella de Lleida. Moltes gràcies AFANOC per aquesta iniciativa i donar-me aquesta oportunitat. Us desitjo molts més Posa’t la Gorra exitosos com aquest!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9c9ZRxfZQPQ[/youtube]
Se’m fa realment difícil resumir en unes línies una experiència tan gratificant com la que ha estat ser dins del projecte de «Club Banyetes. El Musical». Ha estat un any ple de gravacions, assajos, matins i tardes d’esbossos d’escenes, coreografies que costaven d’aprendre i sincronitzacions amb la pantalla. Me n’enduc tants bons records! Segurament la millor experiència professional que he tingut fins a dia d’avui.
Des del dia en què vaig rebre la trucada anunciant-me que faríem un musical del Club Banyetes vaig entrar en un somni que poc a poc s’anava fent realitat: actuar al Teatre de la Llotja de Lleida fent aquest espectacle seria meravellós. Això va ser a finals de l’estiu de l’any passat i a finals d’any ja ens començàvem a reunir amb els actors i actrius, directora escènica, coreògrafa, animadors, músic, productor i escenògraf per començar a provar cap a on caminaria aquest gran projecte que començàvem a tenir entre mans. A finals d’any els actors/actrius ja anàvem a l’estudi a enregistrar les rèpliques virtuals que estarien en els personatges de la pantalla. Quina gran troballa! Fer un musical on els personatges reals (nosaltres) compartíem escena amb el món de l’animació. Què gran veure que el personatge que tu interpretaries també estaria en pantalla! I com ho faríem per interactuar amb tots els altres? Aquest esdevenia el gran repte.
A partir d’aquí van començar a venir assajos per iniciar-nos en coreografies, castings, conèixer el fantàstic equip de ballarins/es i la presentació al mes d’abril que faríem el musical per aquest Nadal. D’aquells dies encara recordo els primers assajos d’algunes de les escenes i el que costava aprendre’ls la primera coreografia. Això sí, de ganes i interès en posàvem molt. Quina suor…
Fins a l’estiu teníem escenes tancades amb moviments escènics i no va ser fins a l’stage del mes de setembre al teatre de la Llotja que vam acabar de definir tot l’espectacle. Matins i tardes tancats per treballar-ho tot. Una gran planificació de la Maria i la Marta feia que no ens oblidéssim de res del que havíem de treballar. I quina feina vam fer! Dia rere dia anavem definint més les escenes i les coreografies que era la part que se’ns feia als actors més complicada anaven perfilant-se. Vam acabar l’stage fent pases generals davant del productor per tenir una primera imatge de cap a on tirava l’espectacle.
Fins al mes de desembre quan ens vam «tancar» de nou a la Llotja per fer els darrers assajos ens anàvem trobant per fer «repassos» d’escenes i coreografies. Finalment va arribar l’acte promocional al concert de Nadal del Club. Allà hi vam oferir un mix amb algunes de les cançons que ballàvem i va ser una primera prova amb públic que va funcionar molt bé fins que va arribar el dia 18 quan vam pre-estrenar el musical per algunes escoles de Lleida.
Encara recordo les llàgrimes d’emoció que gairebé s’escapavem dels meus ulls segons abans de sortir al rebre l’energia que els més de 800 alumnes ens transmetien des del pati de butaques.
Aquella va ser la gran prova de foc davant de públic. I va funcionar! Ens va encantar la gran resposta càlida que ens van transmetre aquells infants. Aquesta alegria i aquesta il·lusió ens van donar les darreres forces per establir alguns canvis en el musical i estar preparats per la gran estrena del dia 26, St. Esteve, i posteriors funcions del 28 i 29, cinc en total.
I quins dies els de les funcions! Arribar tres hores abans, començar a escalfar amb tot l’equip, compartir esmorzars, dinars i fins i tot sopars! Aquelles hores abans de cada funció eren clau:
estar junts, notar l’energia de tot el grup (la força del grup!), escalfar cos i veu, maquillar-nos, vestir-nos i, per últim, concentrar-nos i fer pinya per desitjar-nos una molt bona funció.
I crec que, sincerament, ho hem aconseguit. Hem aconseguit fer somriure i passar una molt bona estona a més de 4000 persones, molts d’elles nens i nenes amb unes cares d’il·lusió impressionat que després de cada funció ens transmetien .
Dels moments durant l’espectacle en recordo els savis consells de la Maria, les enormes ganes de sortir a escena, de ballar les coreos que no em tocàvem i aplaudir amb el públic quan ho feia des de darrera la pantalla, de col·lar algun gest o frase del vocabulari propi de l’equip…i de les notes de com havia anat cada pase.
Ahir va acabar «Club Banyetes. El Musical», un gran projecte amb voluntat de continuar caminant endavant que m’ha ensenyat moltíssim d’un gran equip humà. Tot plegat és com si finalment m’adonés que tot això ha estat un somni que poc a poc en un any s’ha acabat fent realitat. Gràcies a tot l’equip: Maria, Marta, Anna, Júlia, Iona, David, Sandra, Maria, Carles, Xavi, Sandra, Iria, Mariona, Susana, Jordi, Marc, Josep M., Xavi, Sergio i Jesús i Pepe per confiar-hi. De cadascun de vosaltres me n’emporto tantes coses! Fins molt aviat que això tornarà a estar…pah estrená!
El passat dia de Tots Sants vaig tenir l’oportunitat de reviure una estada al poble de la meva iaia Elena. Em resulta complicat recordar el munt d’anys que feia que no el trepitjava i m’adono ara que em fa llàstima no haver-hi tornat abans. Tan sols arribar els petits records que conservava m’anaven arribant a la ment: els carrers per on havia passejat de petit, la plaça de l’Església, l’Església, veure la façana de la casa de la iaia (ara en venda), el forn (i comprar els seus «mantecados»), casa de la tieta, trobades al carrer amb alguns dels veïns que em recordaven de petit i ara em reconeixien de més gran…i tot això tot fent un passeig pels principals indrets del poble que a més em permetien descobrir-ne de nous com la presó o la plaça de l’hospital que ni recordava.
Què bonic és tornar a aquells dies d’infantesa, d’innocència, de joc, de descoberta, de poques preocupacions, de berenars de coca amb xocolata a la plaça…
De petit no vaig passar molts dies al poble però el que sí he après en aquesta nova visita ha estat el reviure uns moments i estar en uns carrers que per molt poc que hagues transitat en un passat d’una manera o altra van quedar gravats dins meu.
Tots aquests apunts i molts d’altres alimenten les nostres ganes per continuar creient en el món del lleure des de les Colònies Guàrdia Lada. Moltes gràcies nens, nenes, monitors, monitores i famílies. [youtube]https://www.youtube.com/watch?v=nYkMuX3vY0I[/youtube]
Fa uns dies vaig publicar la següent entrada:
Avui 24 de juny, com en els darrers 8 anys, en Joey estaria començant un summer camp.
Aquest any, però, ha decidit retirar-se i ho trobarà a faltar.
I és que vuit anys són moltes estades lingüístiques d’anglès i teatre que han donat per a molt i per a tenir-ne molts bons records. Any rere any he anat assumint més o menys estades; començava amb tres estades de quinze dies i en anglès per estiu , passant a fer-ne una en anglès i dues de teatre, més tard una d’anglès i una de teatre i, finalment, una d’anglès per estiu.
Fent una ullada a tot aquest temps me n’adono que he voltat per mitja geografia catalana coneixent els albergs, llocs per fer-hi excursions, CAPS, indrets de muntanya i platja de mitja Catalunya. Cabrera de Mar, Canyamars, Coma-Ruga i Altafulla com els llocs costaners; La Molina i La Seu d’Urgell els llocs de muntanya i Girona i Barcelona com a nuclis de població. De tots aquests llocs i de totes aquestes estades me n’he emportat bones amistats, he conegut grans directors i m’han ajudat a conèixer el país on vivim.
L’equip també ha estat caudal i molt important en tots aquests anys. N’he vist de tots els colors, de més clars i de més forts, però el que sí sé és que he treballat amb grans persones que m’han ensenyat molt i que han contribuït a fer dels summer camps una experiència molt gratificant. A mi potser em recordaran per ser teatrer, enèrgic, motivador, adormir-me a les nits, tutories individualitzades amb l’equip i un tarannà de «fer les coses bé i sense pressió» o això és el que buscava.
Recordo grans moments i moments on he patit, però de tot això se n’aprèn i molt. Me n’enduc: el record d’excursions llargues de tot un dia havent de matinar després de dormir poquíssim, talents night, horrors night, meetings points memorables («per mi el meeting point és un dels meus moments preferits del dia», acostumava a dir), els centres d’interès (cinema, la volta al món, les festivitats, l’acadèmia, els musicals…), estones de ball a les showers, meetings que prometia que serien curts i s’allargaven unes hores, reunions i xerrades amb directors/es d’alberg i personal maquíssim, converses telefòniques i visites «how is it going?» CIC, la broma que venia la TV3, dies al revès, llevar-nos mitja hora més tard els diumenges, converses amb nens/es, els applause and a half with style, els grans pic-nics, les soap operas de Cabrera, Coma-Ruga i La Molina, el Pop Idol d’Altafulla, les estades de teatre a Girona amb la gent del Galliner, les sortides culturals amb la canalla per Girona, la gran passa de panxa de Girona, les dietes de l’Agència, i sobretot l’agilitat mental que he incorporat en alguns casos en ser bilingüe anglès-català.
Un cop vist tot això m’adono que a vegades el que més importa no és l’activitat de lleure en sí sinó la força educativa que se’n desprèn i la gran tasca que monitors i monitores fem en la seva educació.
Aquest és el primer estiu que no hi treballo i mai pots dir què faràs el dia de demà ni descartar coses a fer però el que sí sé és que l’experiència summer camp ha estat caudal per crèixer.
Sempre m’ha agradat «el dia després» d’actuar en una obra de teatre.
El dia on recordes que tots aquells nervis just abans de sortir a escena et van servir d’alguna cosa;
el dia on recordes que tot el treball d’assaig i preparació que havies estat fent durant mesos havia valgut la pena mostrar-lo damunt d’un escenari,
el dia on recordes els aplaudiments d’un públic agraït i les crítiques que escoltaves amb les orelles ben parades;
el dia on recordes que l’espectacle ja s’ha acabat però el que et queda és un bon record per sempre més.
Fa uns dies després de fer una visita al Cucalòcum (parc de Nadal pels nens i nenes de Lleida) publicava el següent en una xarxa social «Repartir porcions de tortell de reis i veure que gairebé ningú et respon amb un «gràcies» i altres se n’amaguen trossos per agafar-ne més m’avergonyeix.» On estem anant? O millor potser, on fa temps que estem anant? Es ben trist que costi tan de donar les «gràcies» on sembla que les coses ens hagin d’arribar en el mateix instant en què les desitgem i no podem esperar ni un segon més. Ha de ser ara i prou.
Quan estàs en 
un lloc on has de repartir quelcom de forma gratuïta sembla
com si la gent entrés en un estat d’excitació profunda on estaria disposada a fer qualsevol cosa
per no quedar-se’n sense. Espentes, crits, amagar-se’n quan ja en tenen per repetir, discussions…noto com si en aquell moment desapareixen totes les preocupacions que un pot tenir per aconseguir aquell caramel, troç de pastís, got de xocolata amb coca…
Penso que la gent que estem a les escoles amb nens i nenes tenim feina per recuperar aquestes paraules màgiques que sonen tan bé: gràcies, si us plau, agraït/agraïda…si ho fem des de baix potser comença a canviar alguna cosa. Això sí, quan es tracta de gent adulta la cosa canvia.
Ahir mateix a la Cavalcada dels Reis on vaig participa, molta gent exigia caramels convertint-se aquests petits dolços en pur or. Per un moment semblava com si allà l’important no era que passessin els Reis sinó aconseguir el màxim de caramels possible. «Menys saludar i més caramels!», «Eh eh! caramels caramels!», «Aquí, aquí», «Si que teniu crisi que ja no us en queden!»…per no parlar de la gent que te’n tirava a la carrossa amb mala intenció.
No m’acaba d’agradar el camí que estem agafant però amb el que sí em quedo, si em permeteu, és amb els petits gestos com el d’una mare que a braços de la seva filla em llençava el xumet perquè li agafés.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=cMnyD-bL8cA[/youtube]
Ara fa un any escrivia i reflexionava al voltant del món del lleure i les colònies on formo part des del 1995; demà farà una setmana que unes noves colònies de deu dies al voltant dels contes es van acabar.
Any rere any, colònies rere colònies, ens reafirmem i més convençut estic que formar part d’un grup de colònies on has vist crèixer els nens i nenes així com també ens hem vist crèixer entre monitors és molt gratificant.
Com gratificants són:
les hores de joc
les estones de reflexió
els instants de cançons i danses
el moment d’ensenyar un nou himne
les estones quan els nens i nenes agraeixen l’esforç del grup de monitors/es expressant-ho amb un somriure
el record de les caminades pesades però que acaben mereixent la pena
les xerrades entre infants i monitors en hores lliures
el veure les fotografies preses de bonics moments del lleure
les rialles a la sala de monitors de nit
el preparar un nou horari per l’endemà
el posar-se el fular
el pujar i baixar la bandera dia rere dia
i sobretot, el compartir deu dies entre una petita però gran família de 43 persones.
Ens veiem l’any vinent.
L’àvia té en braços la seva néta que resta embaladida mirant el pati de l’escola des del carrer. La nena de dos anys observa com és aquell nou espai i s’imagina tot el que hi farà l’any vinent.
Sorral, gronxadors, cubells, rasclets i pales es permeten un descans
fins la propera arribada dels infants. L’àvia gira els ulls i veu com la seva néta amb uns ulls com a taronges comença a entrar en un imaginari del qual no en sortirà fins que l’àvia li comenti de marxar. Prefereix esperar.
Mentrestant, des de l’altra porta de l’escola, uns nens de sisè de primaria abandonen el pati de l’escola on durant nou anys hi han passat grans estones amb els seus companys/es. Recorden els partits, els intercanvis de cromos, les malifetes, els jocs, les picabaralles que algun problema els van portar…Aquell pati d’escola que els ha ajudat a créixer i a fer-se grans ja està preparat per rebre nous infants.
Al cap d’una estona, la nena demana a l’àvia de marxar i totes dues van camí a casa mentre els nens de sisè abandonen el pati per última vegada.
Assegut en un humit tronc que amb el seu aspecte demostra els seus llargs anys de vida començo a gaudir de petits però molt significants detalls que em remouen interiorment.
Els ocells que piulen al meu voltant tot fent-se entendre entre ells i regalant-me una bonica cançó; el flirteig d’una mosca que entrevola davant meu sense voluntat de molestar; la música que desprèn el so del vent que atravessa l’entorn on em trobo i l’olor a terra humida després d’una curta però desitjada pluja.
M’aturo, un tronc; escolto, un ocell; sento, el so del vent;
oloro, la humida terra, noto el pas del temps…
