El Rei Melcior

Ja fa dies que va rebre la proposta per participar-hi i, com no, va acceptar de seguida. De petit quan els veia passar sempre els dedicava un somriure d’orella a orella cridant-los pel seu nom el més fort que podia, en especial al rei Melcior. Qui li hauria dit que, de més gran, s’acabaria convertint en el seu rei preferit.

Queden poques hores per la Gran Cavalcada de SSMM els Reis Mags i ell es comença a preparar. El maquillatge, el vestuari i sobretot la il·lusió. La il·lusió de participar en aquella Cavalcada que de petit veia i que ara l’ha convertit en l’autèntic protagonista. Molts nens i nenes (i també adults) esperen ansiosos la seva arribada per dedicar-li els mateixos somriures que ell els dedicava de petit.

La Cavalcada és impecable: carrosses, llums, confetti, caramels i crits, molts crits. Des de dalt, reconeix alguna cara coneguda i algun que altre amor passat. Fins i tot li crida l’atenció un jove reporter que es mou d’entre el públic entrevistant als infants i a algun que altre participant de la gran desfilada.  “Quina màgia es respira des d’aquí, es veu tot”, pensa. En acabar, li entreguen les claus que obren les portes de la ciutat per poder començar a repartir els regals per tota la mainada. Uns regals que, els que no han estat previsors, encara s’afanyen a la seva falda per demanar-li hores abans.

Un cop a casa, tot sol, es treu el vestit tot recordant aquelles llums i tota aquella gent que el veia passar amb tanta il·lusió. Gira el cap i mira el pessebre on es veu reflectit en el seu rei Melcior que segueix la llum de l’estel. Una llum que a ell l’acompanya i el guia fins a un nou demà. Bona nit de Reis.

 



Retorn a Riupedrós

Hi ha caps de setmana que no passa res i n’hi ha que passen moltes coses. El que us descriuré tot seguit és d’aquells que pertanyen al segon grup. Tot va començar en una sortida a la muntanya per anar a buscar bolets. Uns amics m’hi van convidar amb uns companys de feina seus i jo m’hi vaig afegir ja que la muntanya sempre em crida i si tinc oportunitats com aquestes val la pena d’aprofitar-les. Havia de ser un cap de setmana per Vilaller però el que no em pensava gens ni mica era que acabaria portant-me a bells records d’infància.vilaller1Estàvem allotjats en una casa de colònies molt a prop de Riupedrós. Des que hi vam arribar coneixia que em trobava prop d’aquella casa de colònies on hi havia passat tants estius i convivències amb els companys del col·legi. Tenia una certa curiositat per tornar-hi i descobrir què se n’havia fet de la casa, com deuria estar, què hi havia, com era l’entorn, estaria igual de com el recordava? I aquell pont que es movia tant quan el passàvem, seguiria de la mateixa manera?

Quan estàvem arribant i des del cotxe divisavavilaller2 la casa d’entre els arbres molts records em començaven a venir. Quines ganes tenia de baixar del cotxe i començar a caminar pels voltants d’aquella casa.I així vaig fer-ho. El primer que vam trobar va ser el pont.
I sí, estava com abans, com el vam deixar. Amb el mateix moviment de costat a costat que de petits ens temptava a que encara fos més ràpid, el mateix grinyolar, i el mateix soroll de les fustes al passar-hi per sobre.

Un cop passat el pont ens trobàvem amb l’ermita. Igual també de com la recordava però, això sí, més petita. Ja ho diuen que amb els anys la percepció del tamany de les coses canvia. Quan hi vam entrar vaig recordar-me del fresc que hi havia pintat. Minuts abans no l’hauria pogut desciure però un cop dins no en tenia cap dubte.

Vam passar pel davant de la magna casa de color blanc amb les dues “puntes” i vaig intentar entrar per la porta principal però estava tancada; un gran bolet immens li feia companyia al costat. I fent una mica d’espia vaig intentar veure com estava el menjador que em semblava que estava per la planta baixa…missió fallida. Es veia ben poca cosa.

Em va fer il·lusió tornar a passejar i córrer pel parc del davant de la casa retrobant-me també amb l’arbre centenari on ens reuníem a les nits. I com era centenari ho continua sent, ara amb uns vint i tants anys de més però igual de bonic. Quantes històries, activitats i gim-canes explicades al seu voltant.

I no podia acabar la visita sense anar a veure l’altre costat de la casa ara habitada per ortodoxos polacs. Es tracta de la part del camp de futbol, el camp de gespa i la piscina ara en desús. Trobar-ho no va ser senzill però ho vaig aconseguir.vilaller 3

Minuts abans de tornar al cotxe i després de reviure els intesos dies de colònies i convivències no podia deixar de passar pel costat del Riupedrós, tocar la seva aigua gelada que sempre hi corre i venir-me a la ment aquelles estones de rentar la roba al riu. Sí, rentar la roba al riu com s’havia fet sempre.

Bonics records d’infància que em conviden a deixar-ne constància en aquest escrit i tornar a convertir-me en l’infant que era quan hi anava.



L’últim vol

Aquesta és la història d’un ocell. El seu naixement va ser com el de qualsevol au. Va sortir d’un ouet i els seus primers anys de vida anava molt ben acompanyat de la seva mare que li preparava el niu perquè s’hi sentís d’allò més còmode. Al niu hi estava molt a gust, fins i tot a vegades s’atrevia a posar-hi alguna branqueta per donar un toc d’originalitat. Aquest ocell estava molt ben acompanyat de dos ocelles més amb els qui compartia aquell niu. S’havien instal·lat en una caseta enorme dalt d’un arbre d’un parc amb molt d’encant.

Va arribar un temps, però, que un dels ocells va anar a volar per altres indrets i es van quedar els altres dos acompanyats de la seva mare. Tots dos  van anar creixent fins que va arribar un dia que la mare va marxar i un d’ells va haver de fer-se càrrec de preparar aquell niu. Ara ell s’encarregava de buscar noves branques i fins i tot descobrir nous paisatges per ensenyar a una bandada d’ocellets que sovint els veia i els seguia.

Al principi, quan aquest ocell anava construint el niu es trobava molt còmode. Era jove i amb força i dia a dia tenia ganes i l’esperit molt plens per buscar noves branques, fulles o herbes per encara fer més bonic i decorat aquell niu. Ja es sap, però, que fer nius no és sempre tan senzill i això també li passava a ell ja que algunes branques que hi volia posar queien per si soles o bé per les corrents de vent que venien. Fins i tot de vegades d’altres ocells més grans  els prenien les branques o bé posaven algunes branques que no acabaven de funcionar en aquell niu i que queien, doncs, pel seu propi pes. Els anys anaven passant i l’ocell sempre anava volant buscant noves branques, fulles o herbes acompanyat d’altres ocells que també n’hi proporcionaven per  construir aquell niu on s’escalfaven junts i on vivien tan a gust.

Però va arribar un any amb diferents temporals; venien vents del nord, venien vents del sud, que feien més feixuga la tasca de continuar vivint en aquell niu. Dia rere dia, però, els ocells ho anaven intentant perquè s’hi trobaven a gust i volien estar sota el caliu d’allò que anaven construint tots junts i que veien que tan agradava als ocellets que els seguien. Moltes eren les piulades que dia a dia els acompanyaven i omplien de noves energies. No obstant, però, després de tants temporals i d’altres ocells que volien posar unes branquetes diferents que no li acabaven d’agradar, aquell ocell que sempre havia tingut tantes ganes de volar i de buscar sempre noves branques per anar renovant el niu de sobre la caseta es va cansar ja que veia que la il·lusió, l’esperit i la motivació que tenia s’acabaven. Les seves ales ja no volaven amb la mateixa energia (el darrer any havien perdut força) però ho continuaven fent fins que finalment, cansades van deixar de fer-ho. L’ocell va acabar decidint deixar aquell niu acompanyat del seu ocell amic i anar a volar a d’altres contrades fora d’aquella caseta per agafar nous aires.

I així va ser com van encetar l’últim vol que els va portaria a construir nous nius en d’altres indrets del món, qui sap si fora d’aquest continent  travessant oceans.



96, i algunes més, GRÀCIES

Dilluns passat vam presentar a la Biblioteca Pública de Lleida “La nena que volia ser la lluna”, un conte improvisat per 96 nens i nenes de les escoles Pràctiques I, Pràctiques II, l’Institut Gili i Gaya i l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. El dia de la presentació era gairebé el final d’un llarg recorregut que vam iniciar entre tots i totes: primer compartint un secret entre nosaltres creant-lo i després, compartint-lo ja que el que aquests alumnes havien creat era molt gran.

Un cop present a les llibreries i feta la presentació vull donar les gràcies a tots els nens i nenes que (sense ells i elles saber-ho mentre l’estaven escrivint i dibuixant) van crear aquesta entranyable història al voltant d’una nena, la Laura, que somiava en ser la lluna. Un somni que a la vegada ens emmiralla als adults a reflexionar i adonar-nos de com els infants ens veuen i veuen el món;

les gràcies també a les famílies d’aquests nens i nenes autors i també als actors i actrius de l’adaptació teatral que n’hem preparat. Sense el vostre suport i il·lusió no hauria estat el mateix;

les gràcies a les coordinadores d’activitats i directors/es dels centres educatius participants i a l’Aula de Teatre per confiar en el projecte i donar-li embranzida;

les gràcies a la Toñy de l’Aula Hospitalària de l’Arnau per haver-me explicat (sense ella saber-ho ni jo tampoc) la premissa per titular aquest conte;

les gràcies a la Maite d’AFANOC per endinsar-se tant d’a prop en aquest projecte  i confiar-hi plenament;

les gràcies al David de La Gata Roja per posar música a aquesta història i al Jaume i l’Alba  per donar-li el toc de color estètic final en la presentació;

les gràcies al Ferran per les seves paraules i estima compartida pel món de l’educació a través del teatre;

les gràcies a la Berta de Comunicantbp per entusiasmar-se tant i difondre aquest projecte;

les gràcies a la família i als amics/gues per fer-me costat;

les gràcies a tots i totes els que ens vau acompanyar en el dia de la presentació;

les gràcies a tots i totes les que no ens vau poder acompanyar però volíeu ser-hi;

les gràcies als mitjans que n’heu parlat i en parlareu per donar-ho a conèixer;

les gràcies als que també fareu costat a la Laura comprant el llibre i llegint-lo per arribar en aquest món imaginari de somnis i desitjos creat per infants;

les gràcies als que ja heu llegit la història i m’heu enviat un missatge o ho fareu;

i com no, les gràcies a Pagès Editors per confiar en el projecte.

A tots vosaltres, 96, i algunes més, GRÀCIES.

IMG_9302asunfotògraf

Joey “8 years”

First group 116 (800x600)Fa uns dies vaig publicar la següent entrada:

Avui 24 de juny, com en els darrers 8 anys, en Joey estaria començant un summer camp.

Aquest any, però, ha decidit retirar-se i ho trobarà a faltar.

I és que vuit anys són moltes estades lingüístiques d’anglès i teatre que han donat per a molt i per a tenir-ne molts bons records. Any rere any he anat assumint més o menys estades; començava amb tres estades de quinze dies  i en anglès per estiu , passant a fer-ne una en anglès i dues de teatre, més tard una d’anglès i una de teatre i, finalment, una d’anglès per estiu.

Fent una ullada a tot aquest temps me n’adono que he voltat per mitja geografia catalana coneixent els albergs, llocs per fer-hi excursions, CAPS, indrets de muntanya i platja de mitja Catalunya. Cabrera de Mar, Canyamars, Coma-Ruga i Altafulla com els llocs costaners; La Molina i La Seu d’Urgell els llocs de muntanya i Girona i Barcelona com a nuclis de població. De tots aquests llocs i de totes aquestes estades me n’he emportat bones amistats, he conegut grans directors i m’han ajudat a conèixer el país on vivim.

L’equip també ha estat caudal i molt important en tots aquests anys. N’he vist de tots els colors, de més clars i de més forts, però el que sí sé és que he treballat amb grans persones que m’han ensenyat molt i que han contribuït a fer dels summer camps una experiència molt gratificant. A mi potser em recordaran per ser teatrer, enèrgic, motivador, adormir-me a les nits, tutories individualitzades amb l’equip i un tarannà de “fer les coses bé i sense pressió” o això és el que buscava.

Recordo grans moments i moments on he patit, però de tot això se n’aprèn i molt. Me n’enduc: el record d’excursions llargues de tot un dia havent de matinar després de dormir poquíssim, talents night, horrors night, meetings points memorables (“per mi el meeting point és un dels meus moments preferits del dia”, acostumava a dir), els centres d’interès (cinema, la volta al món, les festivitats, l’acadèmia, els musicals…), estones de ball a les showers, meetings que prometia que serien curts i s’allargaven unes hores, reunions i xerrades amb directors/es d’alberg i personal maquíssim, converses telefòniques i visites “how is it going?” CIC, la broma que venia la TV3, dies al revès, llevar-nos mitja hora més tard els diumenges, converses amb nens/es, els applause and a half with style, els grans pic-nics, les soap operas de Cabrera, Coma-Ruga i La Molina, el Pop Idol d’Altafulla, les estades de teatre a Girona amb la gent del Galliner, les sortides culturals amb la canalla per Girona, la gran passa de panxa de Girona, les dietes de  l’Agència, i sobretot l’agilitat mental que he incorporat en alguns casos en ser bilingüe anglès-català.

Un cop vist tot això m’adono que a vegades el que més importa no és l’activitat de lleure en sí sinó la força educativa que se’n desprèn i la gran tasca que monitors i monitores fem en la seva educació.

Aquest és el primer estiu que no hi treballo i mai pots dir què faràs el dia de demà ni descartar coses a fer però el que sí sé és que l’experiència summer camp ha estat caudal per crèixer.

El dia després

Sempre m’ha agradat  “el dia després” d’actuar en una obra de teatre.

El dia on recordes que tots aquells nervis  just abans de sortir a escena et van servir d’alguna cosa;

el dia on recordes que tot el treball d’assaig i preparació que havies estat fent durant mesos havia valgut la pena mostrar-lo damunt d’un escenari,

el dia on recordes els aplaudiments d’un públic agraït i  les crítiques que escoltaves amb les orelles ben parades;

el dia on recordes que l’espectacle ja s’ha acabat però el que et queda és un bon record per sempre més.

Pati d’escola

L’àvia té en braços la seva néta que resta embaladida mirant el pati de l’escola des del carrer. La nena de dos anys observa com és aquell nou espai  i s’imagina tot el que hi farà l’any vinent.

Sorral, gronxadors, cubells, rasclets i pales es permeten un descans

fins la propera arribada dels infants. L’àvia gira els ulls i veu com la seva néta amb uns ulls com a taronges comença a entrar en un imaginari del qual no en sortirà fins que l’àvia li comenti de marxar. Prefereix esperar.

Mentrestant, des de l’altra porta de l’escola, uns nens de sisè de primaria abandonen el pati de l’escola on durant nou anys hi han passat grans estones amb els seus companys/es. Recorden els partits, els intercanvis de cromos, les malifetes, els jocs, les picabaralles que algun problema els van portar…Aquell pati d’escola que els ha ajudat a créixer i a fer-se grans ja està preparat per rebre nous infants.

Al cap d’una estona, la nena demana a l’àvia de marxar i totes dues van camí a casa mentre els nens de sisè abandonen el pati per última vegada.

Temps de guarir

Assegut en un humit tronc que amb el seu aspecte demostra els seus llargs anys de vida començo a gaudir de petits però molt significants detalls que em remouen interiorment.

Els ocells que piulen al meu voltant tot fent-se entendre entre ells i regalant-me una bonica cançó; el flirteig d’una mosca que entrevola davant meu sense voluntat de molestar; la música que desprèn el so del vent que atravessa l’entorn on em trobo i l’olor a terra humida després d’una curta però desitjada pluja.

M’aturo, un tronc; escolto, un ocell; sento, el so del vent;
oloro, la humida terra, noto el pas del temps…

Parar

D’ara fa un temps que els dies són llargs, espesos i feixucs. Aquests estan plens de reunions, activitats, feina, cafès, actes, classes…que t’ocupen (sense gairebé ni adonar-te’n) tot el dia sense permetre’t un dels grans plaers , el de la pausa. És durant aquests dies que el telèfon sona, el rellotge avança a un ritme vertiginós, l’agenda està atapeïda i sinó l’apretes en poc temps amb noves feines i les parets de casa et donen el bon dia i el segueixen, sovint, el bona nit quan arribes per sopar.

Potser, ara, quan per fí tinc una estona de parada on començo a pensar i reflexionar amb el que he anat fent durant aquests dies que me n’adono que no m’aturo ni un sol segon.

Pensem-ho un altre cop i fem-ne la valoració, aturem-nos i adonem-nos d’aquest petit i gran regal a la vegada, el de la pausa.

És, llavors, ara en aquest moment i en el sofà de casa que tants pocs instants al dia m’acompanya on m’adono que el parar  “quan menys t’ho esperes” és d’allò més reconfortant. Així doncs, aturem-nos en el temps, descansem i regalem-nos uns minuts al no fer res, les vegades que sigui necessàries, i deixem que aquest temps continui en el seu decurs quan ho creguem oportú i estiguem animats a continuar endavant.

Para’t.

Restes de galeta i maquillatge

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010