Hi ha caps de setmana que no passa res i n’hi ha que passen moltes coses. El que us descriuré tot seguit és d’aquells que pertanyen al segon grup. Tot va començar en una sortida a la muntanya per anar a buscar bolets. Uns amics m’hi van convidar amb uns companys de feina seus i jo m’hi vaig afegir ja que la muntanya sempre em crida i si tinc oportunitats com aquestes val la pena d’aprofitar-les. Havia de ser un cap de setmana per Vilaller però el que no em pensava gens ni mica era que acabaria portant-me a bells records d’infància.Estàvem allotjats en una casa de colònies molt a prop de Riupedrós. Des que hi vam arribar coneixia que em trobava prop d’aquella casa de colònies on hi havia passat tants estius i convivències amb els companys del col·legi. Tenia una certa curiositat per tornar-hi i descobrir què se n’havia fet de la casa, com deuria estar, què hi havia, com era l’entorn, estaria igual de com el recordava? I aquell pont que es movia tant quan el passàvem, seguiria de la mateixa manera?

Quan estàvem arribant i des del cotxe divisava la casa d’entre els arbres molts records em començaven a venir. Quines ganes tenia de baixar del cotxe i començar a caminar pels voltants d’aquella casa.I així vaig fer-ho. El primer que vam trobar va ser el pont.
I sí, estava com abans, com el vam deixar. Amb el mateix moviment de costat a costat que de petits ens temptava a que encara fos més ràpid, el mateix grinyolar, i el mateix soroll de les fustes al passar-hi per sobre.

Un cop passat el pont ens trobàvem amb l’ermita. Igual també de com la recordava però, això sí, més petita. Ja ho diuen que amb els anys la percepció del tamany de les coses canvia. Quan hi vam entrar vaig recordar-me del fresc que hi havia pintat. Minuts abans no l’hauria pogut desciure però un cop dins no en tenia cap dubte.

Vam passar pel davant de la magna casa de color blanc amb les dues «puntes» i vaig intentar entrar per la porta principal però estava tancada; un gran bolet immens li feia companyia al costat. I fent una mica d’espia vaig intentar veure com estava el menjador que em semblava que estava per la planta baixa…missió fallida. Es veia ben poca cosa.

Em va fer il·lusió tornar a passejar i córrer pel parc del davant de la casa retrobant-me també amb l’arbre centenari on ens reuníem a les nits. I com era centenari ho continua sent, ara amb uns vint i tants anys de més però igual de bonic. Quantes històries, activitats i gim-canes explicades al seu voltant.

I no podia acabar la visita sense anar a veure l’altre costat de la casa ara habitada per ortodoxos polacs. Es tracta de la part del camp de futbol, el camp de gespa i la piscina ara en desús. Trobar-ho no va ser senzill però ho vaig aconseguir.

Minuts abans de tornar al cotxe i després de reviure els intesos dies de colònies i convivències no podia deixar de passar pel costat del Riupedrós, tocar la seva aigua gelada que sempre hi corre i venir-me a la ment aquelles estones de rentar la roba al riu. Sí, rentar la roba al riu com s’havia fet sempre.

Bonics records d’infància que em conviden a deixar-ne constància en aquest escrit i tornar a convertir-me en l’infant que era quan hi anava.

Tweet

Fa uns dies vaig publicar la següent entrada:

Avui 24 de juny, com en els darrers 8 anys, en Joey estaria començant un summer camp.

Aquest any, però, ha decidit retirar-se i ho trobarà a faltar.

I és que vuit anys són moltes estades lingüístiques d’anglès i teatre que han donat per a molt i per a tenir-ne molts bons records. Any rere any he anat assumint més o menys estades; començava amb tres estades de quinze dies  i en anglès per estiu , passant a fer-ne una en anglès i dues de teatre, més tard una d’anglès i una de teatre i, finalment, una d’anglès per estiu.

Fent una ullada a tot aquest temps me n’adono que he voltat per mitja geografia catalana coneixent els albergs, llocs per fer-hi excursions, CAPS, indrets de muntanya i platja de mitja Catalunya. Cabrera de Mar, Canyamars, Coma-Ruga i Altafulla com els llocs costaners; La Molina i La Seu d’Urgell els llocs de muntanya i Girona i Barcelona com a nuclis de població. De tots aquests llocs i de totes aquestes estades me n’he emportat bones amistats, he conegut grans directors i m’han ajudat a conèixer el país on vivim.

L’equip també ha estat caudal i molt important en tots aquests anys. N’he vist de tots els colors, de més clars i de més forts, però el que sí sé és que he treballat amb grans persones que m’han ensenyat molt i que han contribuït a fer dels summer camps una experiència molt gratificant. A mi potser em recordaran per ser teatrer, enèrgic, motivador, adormir-me a les nits, tutories individualitzades amb l’equip i un tarannà de «fer les coses bé i sense pressió» o això és el que buscava.

Recordo grans moments i moments on he patit, però de tot això se n’aprèn i molt. Me n’enduc: el record d’excursions llargues de tot un dia havent de matinar després de dormir poquíssim, talents night, horrors night, meetings points memorables («per mi el meeting point és un dels meus moments preferits del dia», acostumava a dir), els centres d’interès (cinema, la volta al món, les festivitats, l’acadèmia, els musicals…), estones de ball a les showers, meetings que prometia que serien curts i s’allargaven unes hores, reunions i xerrades amb directors/es d’alberg i personal maquíssim, converses telefòniques i visites «how is it going?» CIC, la broma que venia la TV3, dies al revès, llevar-nos mitja hora més tard els diumenges, converses amb nens/es, els applause and a half with style, els grans pic-nics, les soap operas de Cabrera, Coma-Ruga i La Molina, el Pop Idol d’Altafulla, les estades de teatre a Girona amb la gent del Galliner, les sortides culturals amb la canalla per Girona, la gran passa de panxa de Girona, les dietes de  l’Agència, i sobretot l’agilitat mental que he incorporat en alguns casos en ser bilingüe anglès-català.

Un cop vist tot això m’adono que a vegades el que més importa no és l’activitat de lleure en sí sinó la força educativa que se’n desprèn i la gran tasca que monitors i monitores fem en la seva educació.

Aquest és el primer estiu que no hi treballo i mai pots dir què faràs el dia de demà ni descartar coses a fer però el que sí sé és que l’experiència summer camp ha estat caudal per crèixer.

Tweet