Desitjos a la Lluna

Aquesta nit de Sant Joan plena de desitjos tinc ganes de compartir els “desitjos a la Lluna” que els assistents en l’acte de la nit de lluna plena al claustre de la Seu Vella del passat 4 de maig van deixar escrits. Primer en volia fer una selecció però després he preferit descobrir-los d’un en un i anar-los escrivint per compartir-los amb cadascun de vosaltres. Esperem que es compleixin i la Lluna en tingui cura. Per vosaltres i amb el vostre permís, els posaré dins la foguera. Bona nit de Sant Joan!

  • Vull un món llunàtic governat per l’amor
  • Lluna, desitjo moments genials, divertits, feliços, amb amor amb tot allò petit que ho fa gran. Desitjo per tothom molt d’amor. Per la família i pels amics. Gràcies.
  • Desitjo salut, amor per tota la meva família i amics i que aquesta augmenti!
  • Desitjo ser feliç: jo i els meus
  • Poder viatjar a la lluna i morir allà ajagut sobre seu, mirant i contemplant la nostra estimada Terra
  • Que l’amor, la pau, la saviesa, l’esperança i la salut ens ho facis arribar, Lluna. Gràcies per acompanyar-nos en els nostres somnis. Petons al cel.
  • Desitjo que la llum de la Lluna ens il·lumini i ens acompanyi conjuntament amb una bona salut durant el camí de la vida
  • Trobar l’amor. Plorar, riure, sentir, estimar, viure, gaudir de la vida
  • Desitjo tenir un bon futur
  • El meu desig és que sigui l’AMOR el que mogui la nostra vida i ens guiï
  • Pels projectes bonics que fan de la vida un lloc millor. Gràcies i…que ndesitjos a la lluna’hi hagi molts més!
  • Que els desitjos dels meus néts s’acompleixin i que tinguin seny per triar-los
  • Salut per a tots els que estimo i m’estimen
  • Que transportis la sort allà on surtis i els desitjos que aquí t’escrivim els compleixis on no els poden pagar
  • M’agradaria contemplar al teu costat TOTES les llunes plenes que vindran…
  • Cordura, esperanza, felicidad, presente
  • Tenir salut
  • Li demano a la Lluna que tot surti bé i salut per tots
  • Per no perdre mai el desig de superació
  • Ser feliç!
  • Desitjo salut per a mi i per als qui estimo, perquè amb força i amor puguem fer realitat el que ara ens sembla impossible
  • El meu desig és que amb la llum de la Lluna ens arribi la felicitat desitjada. Que la seva llum ens doni pau i ens ompli de dolços moments. Que sempre que la mirem tinguem motius per a que se’ns dibuixi un somriure
  • Company, tu i jo mai deixarem de somiar. T’estimo!
  • Que el meu fill, que ja no està amb nosaltres, sigui feliç, estigui on estigui
  • Lluna de llunes desitjo que facis la ciutat feliç on viure serà viure!
  • Que tothom pugui conservar sempre el nen que porta a dins i que la gent no es deixi endur per prejudicis ni coses així…que sol importi l’amor
  • Quan sembla que no hi ha sortida, saber on poder trobar aquell camí que ens porti cap als nostres desitjos, cap a la felicitat
  • Amor per tu
  • Desitjo molt i molt d’amor. Amor per rebre i per donar. Amor humil i senzill…amor sincer…amor íntim…amor passional…
  • Que els moments d’intensa felicitat es repeteixin cada vegada més freqüentment i que les llàgrimes de felicitat ens segueixin mullant la cara com el primer dia
  • Salut i amor per tothom i que s’arregli aquest món. Pau i amor i salut
  • Desitjo que la Lluna ens doni salut i amor i que ens pugui protegir per la nit i de dia encara que no la veiem
  • Que V funcioni que ell hi sigui vivint junts i construint un projecte personal junts
  • Que els infants malalts trobin l’amor que necessiten per superar el seu dolor
  • Des del dia que ens vam conèixer t’he estimat i tu ho saps. Sempre al meu cor
  • Salut, salut salut, salut, feina i alegria!
  • Hi ha molts nens que necessiten un desig, només vull el que desitgin ells. Gràcies, Lluna.
  • Lluitar per la vida! Per les petites coses: salut, felicitat, amor, passió, estimar, energia, positivisme
  • Valentia, força i empenta per tot el que ve i vindrà
  • Els millors desitjos per tota la gent del meu voltant. Tenir-los és suficient. Cuidar-los i que em cuidin es tot el que puc demanar a la Lluna aquesta nit. Bona nit
  • Pau
  • Salut i rialles!

23 de juny de 2015



96, i algunes més, GRÀCIES

Dilluns passat vam presentar a la Biblioteca Pública de Lleida “La nena que volia ser la lluna”, un conte improvisat per 96 nens i nenes de les escoles Pràctiques I, Pràctiques II, l’Institut Gili i Gaya i l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. El dia de la presentació era gairebé el final d’un llarg recorregut que vam iniciar entre tots i totes: primer compartint un secret entre nosaltres creant-lo i després, compartint-lo ja que el que aquests alumnes havien creat era molt gran.

Un cop present a les llibreries i feta la presentació vull donar les gràcies a tots els nens i nenes que (sense ells i elles saber-ho mentre l’estaven escrivint i dibuixant) van crear aquesta entranyable història al voltant d’una nena, la Laura, que somiava en ser la lluna. Un somni que a la vegada ens emmiralla als adults a reflexionar i adonar-nos de com els infants ens veuen i veuen el món;

les gràcies també a les famílies d’aquests nens i nenes autors i també als actors i actrius de l’adaptació teatral que n’hem preparat. Sense el vostre suport i il·lusió no hauria estat el mateix;

les gràcies a les coordinadores d’activitats i directors/es dels centres educatius participants i a l’Aula de Teatre per confiar en el projecte i donar-li embranzida;

les gràcies a la Toñy de l’Aula Hospitalària de l’Arnau per haver-me explicat (sense ella saber-ho ni jo tampoc) la premissa per titular aquest conte;

les gràcies a la Maite d’AFANOC per endinsar-se tant d’a prop en aquest projecte  i confiar-hi plenament;

les gràcies al David de La Gata Roja per posar música a aquesta història i al Jaume i l’Alba  per donar-li el toc de color estètic final en la presentació;

les gràcies al Ferran per les seves paraules i estima compartida pel món de l’educació a través del teatre;

les gràcies a la Berta de Comunicantbp per entusiasmar-se tant i difondre aquest projecte;

les gràcies a la família i als amics/gues per fer-me costat;

les gràcies a tots i totes els que ens vau acompanyar en el dia de la presentació;

les gràcies a tots i totes les que no ens vau poder acompanyar però volíeu ser-hi;

les gràcies als mitjans que n’heu parlat i en parlareu per donar-ho a conèixer;

les gràcies als que també fareu costat a la Laura comprant el llibre i llegint-lo per arribar en aquest món imaginari de somnis i desitjos creat per infants;

les gràcies als que ja heu llegit la història i m’heu enviat un missatge o ho fareu;

i com no, les gràcies a Pagès Editors per confiar en el projecte.

A tots vosaltres, 96, i algunes més, GRÀCIES.

IMG_9302asunfotògraf



La paraula màgica

Fa uns dies després de fer una visita al Cucalòcum (parc de Nadal pels nens i nenes de Lleida) publicava el següent en una xarxa social “Repartir porcions de tortell de reis i veure que gairebé ningú et respon amb un “gràcies” i altres se n’amaguen trossos per agafar-ne més m’avergonyeix.” On estem anant? O millor potser, on fa temps que estem anant? Es ben trist que costi tan de donar les  “gràcies” on sembla que les coses ens hagin d’arribar en el mateix instant en què les desitgem i no podem esperar ni un segon més. Ha de ser ara i prou.

Quan estàs en 2002-12-08 12.00.00-4un lloc on has de repartir quelcom de forma gratuïta sembla

com si la gent entrés en un estat d’excitació profunda on estaria disposada a fer qualsevol cosa

per no quedar-se’n sense. Espentes, crits, amagar-se’n quan ja en tenen per repetir, discussions…noto com si en aquell moment desapareixen totes les preocupacions que un pot tenir per aconseguir aquell caramel, troç de pastís,  got de xocolata amb coca…

Penso que la gent que estem a les escoles amb nens i nenes tenim feina per recuperar aquestes paraules màgiques que sonen tan bé: gràcies, si us plau, agraït/agraïda…si ho fem des de baix potser comença a canviar alguna cosa. Això sí, quan es tracta de gent adulta la cosa canvia.

Ahir mateix a la Cavalcada dels Reis on vaig participa, molta gent exigia caramels convertint-se aquests petits dolços en pur or. Per un moment semblava com si allà l’important no era que passessin els Reis sinó aconseguir el màxim de caramels possible. “Menys saludar i més caramels!”, “Eh eh! caramels caramels!”, “Aquí, aquí”, “Si que teniu crisi que ja no us en queden!”…per no parlar de la gent que te’n tirava a la carrossa amb mala intenció.

No m’acaba d’agradar el camí que estem agafant però amb el que sí em quedo, si em permeteu, és amb els petits gestos com el d’una mare que a braços de la seva filla em llençava el xumet perquè li agafés.



Temps de guarir

Assegut en un humit tronc que amb el seu aspecte demostra els seus llargs anys de vida començo a gaudir de petits però molt significants detalls que em remouen interiorment.

Els ocells que piulen al meu voltant tot fent-se entendre entre ells i regalant-me una bonica cançó; el flirteig d’una mosca que entrevola davant meu sense voluntat de molestar; la música que desprèn el so del vent que atravessa l’entorn on em trobo i l’olor a terra humida després d’una curta però desitjada pluja.

M’aturo, un tronc; escolto, un ocell; sento, el so del vent;
oloro, la humida terra, noto el pas del temps…

Curt, mitjà o llarg termini

A vegades hom es crea una gran il·lusió per un projecte ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.

A vegades hom es crea una bonica expectativa d’un projecte ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.

A vegades hom es crea i recrea imaginant com serà allò que ha d’arribar ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.

Quan arriba, pot ser que tot això s’acabi reduint en molt poc quan els altres no se l’havien creat com tu ho havies fet abans.

No fem que els altres perdin aquesta il·lusió.

Les emocions del s.XXI

Ahir a la tarda estava treballant les emocions amb els meus alumnes de teatre de sis anys de l’Aula. Resulta que estàvem experimentant amb les cares i l’expressió del cos tot fent cares d’alegria, de tristesa, de por, d’enfadats…Quan de sobte vaig fer una pregunta: sabeu que són totes les cares que estem posant? I una nena va exclamar ràpidament: emoticones! Em vaig quedar gelat; no sabia què dir.Surprised

Centralisme

Engegues la televisió i ho veus; escoltes la ràdio i en parlen; llegeixes el diari i ho escriuen; veus internet i ho comenten; hi vas i tu vius lluny. És que Catalunya només està representada per una capital?

Ja fa dies que molts es queixen de no voler estar amb els de fora de casa; quan nosaltres mateixos, els de dintre, sembla que sovint visquem tots en una gran ciutat capital que sovint pateix problemes (llum, aigua, transport, esfondraments…). No negaré que no m’agradi la Gran Capital, la gent que em coneix sap molt bé que en sóc un gran amant, però del que si me’n començo a cansar és d’aquest afany que hi ha a Catalunya en parlar només d’una zona per molts habitants que hi visquin. És que els que no hi vivim no paguem com tots els altres?

Sé que les meues paraules es poden afegir a molts altres arguments de gent de províncies que opinen el mateix però el que si s’ha d’entendre des del Centre és que és un tema que cansa. Per què quan miro una sèrie i es parla de la meua ciutat he de sentir a dir "si que vas lluny!"; per què quan a algú dic que sóc d’allà em respon a l’hivern "hi ha molta boira, no?" i a l’estiu "us fa molta calor, no?"; per què si marxo fora de Catalunya i dic que hi visc m’envien després una carta on hi diu "Lleida, Barcelona, Catalunya". Semblen exageracions però són exemples reals d’experiencies viscudes.

Acabem ja amb aquests tòpics i aquest centralisme i aprenguem a estimar casa nostra per sobre de tot. Si tots ho fem crec que les coses poden començar a canviar.

Vacances gratuïtes

L’altre dia escoltant la ràdio parlaven del son. Sempre es diu que un ha de dormir entre 6 i 8 hores al dia, oi? Doncs respecte a això va trucar un oient i va dir que si es tregués cada dia una hora de son i l’aprofitessim per fer quelcom que ens agradés (llegir un llibre, veure una pel·lícula, anar a passejar, etc.) al cap d’uns anys suposaria 15 dies de vacances que ens hauríem donat fora dels reglamentaris.

Em va semblar força curiós…

[@more@]

Anem millorant

Tot i que la primera setmana va estar molt be, cada dia anem millorant. Evidentment tambe hi ha dies de tot, i no sempre un esta super alegre pero continuo dient que l’he encertada.

El cap de setmana va ser esplendid. Vam decidir d’anar a Galway i de pas a visitar els cliffs de Moher. Vam sortir despres de dinar diumenge amb un autocar i al cap de 3 hores i quart, si si 3h i 1/4, vam arribar. El primer que vam fer va ser anar a l’alberg a deixar les coses. Em va encantar. Era un alberg on hi havia una cuina a l’estil america on tothom es podia fer alla el menjar. A part l’ambient era super juvenil i s’hi estava molt a gust. Lo bo va ser quan vam decidir fer truites de patata. Primer, un grup de cuina, van comencar a batre ous i tallar patates pero diguem-ne que a l’hora de fer la truita no se’ls hi va quallar i va quedar un “huevo revuelto” mes remenat que ou. Total, que un d’ells em va ensenyar una paelleta mini i vam tenir la geinal idea de fer mini truites de patata individuals! Doncs aixi va ser! Em vaig dedicar a fer una truita individual per a cadascu i vam poder salvar una mica el sopar. Haurieu d’haver vist els cares dels altres ocupants de l’alberg…

Aquella mateixa nit vam anar a un pub tradicional irlandes. Hi havia una banda xulissima que tocaven musica en directe. Tocaven exits de la decada pasada i va estar molt be! Com no, no faltaven els irlandesos amb la seua Guiness negra. A mes vam  aprofitar per fer-nos fotos pel pub. si, si fotos. No se que ens passa, si es per la febre actual que hi ha per les cameres digitals o que pero a la minima ens estem fent fotos. De fet crec que ja en portem tantes a tants llocs i maneres diferents que podriem fer un book individual de cadascu.

I al mati seguent, de ruta en autocar. En realitat no deixava de ser una ruta al mes estil incerso pero va tenir el seu encant. Vam llogar un autocar que ens va dur per tota la costa oest d’Irlanda. El conductor era forca xerraire i ens ho explicava tot amb moltes ganes; que l’entenguessim era una altra historia. El millor moment del trajecte va ser quan vam arribar als tipics penya-segats de Moher. Es una zona on hi ha unes ventades impressionants. De fet gairebe no podiem ni parlar, caminar, ni respirar del vent que feia. Mai havia tingutn la sensacio d’estar a punt de volar pels aires d’un paissatge impressionant amb unes onades que xocaven a les roques fascinants.

I m’agradaria acabar el boc d’avui explicant una anecdota. Divendres passat vam sortir< altrament dit, vam coneixer la nit irlandesa. La valoracio que en faig es bastant positiva. I dic bastant perque hi va haver una cosa que no em va agradar. Tots nosalres voliem entrar a un pub i ens vam adonar que nomes entrava la gent de Dublin. Els altres, guiris (nosaltres), ens feien entrar per una altra porta i pagar la magnifica quantitat de 13€. Total, que no voliem. I el que vaig fer va ser una prova. Vaig voler entrar per la porta dels irlandesos i, sorprenentmetn o no tan, em va deixar passar perque creien que era un mes! Que fort! Pero clar jo estava a dins i tots a fora. vaig sorir a buscar un per una ls companys i no va funcionar. Jo entrava, i de fet una altra que tambe sembla d’aqui entravem, i els altres es quedaven al carrer.

 Fins aqui el meu diari de viatge. Diguem-li aixi. Records a tots i esteu convidats/des a deixar comentaris!

JORDI

[@more@]