Retorn a Riupedrós

Hi ha caps de setmana que no passa res i n’hi ha que passen moltes coses. El que us descriuré tot seguit és d’aquells que pertanyen al segon grup. Tot va començar en una sortida a la muntanya per anar a buscar bolets. Uns amics m’hi van convidar amb uns companys de feina seus i jo m’hi vaig afegir ja que la muntanya sempre em crida i si tinc oportunitats com aquestes val la pena d’aprofitar-les. Havia de ser un cap de setmana per Vilaller però el que no em pensava gens ni mica era que acabaria portant-me a bells records d’infància.vilaller1Estàvem allotjats en una casa de colònies molt a prop de Riupedrós. Des que hi vam arribar coneixia que em trobava prop d’aquella casa de colònies on hi havia passat tants estius i convivències amb els companys del col·legi. Tenia una certa curiositat per tornar-hi i descobrir què se n’havia fet de la casa, com deuria estar, què hi havia, com era l’entorn, estaria igual de com el recordava? I aquell pont que es movia tant quan el passàvem, seguiria de la mateixa manera?

Quan estàvem arribant i des del cotxe divisavavilaller2 la casa d’entre els arbres molts records em començaven a venir. Quines ganes tenia de baixar del cotxe i començar a caminar pels voltants d’aquella casa.I així vaig fer-ho. El primer que vam trobar va ser el pont.
I sí, estava com abans, com el vam deixar. Amb el mateix moviment de costat a costat que de petits ens temptava a que encara fos més ràpid, el mateix grinyolar, i el mateix soroll de les fustes al passar-hi per sobre.

Un cop passat el pont ens trobàvem amb l’ermita. Igual també de com la recordava però, això sí, més petita. Ja ho diuen que amb els anys la percepció del tamany de les coses canvia. Quan hi vam entrar vaig recordar-me del fresc que hi havia pintat. Minuts abans no l’hauria pogut desciure però un cop dins no en tenia cap dubte.

Vam passar pel davant de la magna casa de color blanc amb les dues “puntes” i vaig intentar entrar per la porta principal però estava tancada; un gran bolet immens li feia companyia al costat. I fent una mica d’espia vaig intentar veure com estava el menjador que em semblava que estava per la planta baixa…missió fallida. Es veia ben poca cosa.

Em va fer il·lusió tornar a passejar i córrer pel parc del davant de la casa retrobant-me també amb l’arbre centenari on ens reuníem a les nits. I com era centenari ho continua sent, ara amb uns vint i tants anys de més però igual de bonic. Quantes històries, activitats i gim-canes explicades al seu voltant.

I no podia acabar la visita sense anar a veure l’altre costat de la casa ara habitada per ortodoxos polacs. Es tracta de la part del camp de futbol, el camp de gespa i la piscina ara en desús. Trobar-ho no va ser senzill però ho vaig aconseguir.vilaller 3

Minuts abans de tornar al cotxe i després de reviure els intesos dies de colònies i convivències no podia deixar de passar pel costat del Riupedrós, tocar la seva aigua gelada que sempre hi corre i venir-me a la ment aquelles estones de rentar la roba al riu. Sí, rentar la roba al riu com s’havia fet sempre.

Bonics records d’infància que em conviden a deixar-ne constància en aquest escrit i tornar a convertir-me en l’infant que era quan hi anava.



L’informe final

L’INFORME FINAL

JORDI

Per a mi és un privilegi, un orgull i un gran honor

Formar part d’El Rei Lleó el musical

Sensacional, amb molt treball per tots el que en formem part

Us dedico a tots aquest petit detall

De l’experiència que hem tingut al llarg de tots aquests assaj(o)s

atent al que hem anat fent  en na’ avançant

GRUP

Sí, sí, Jordi, comença ja

JORDI

Estiguem orgullosos per tot allò que hem despertat

Al públic hem deixat esparverat!

GRUP

Jordi, l’informe final

JORDI

Eh, sí, sí, començo, l’informe final

Rafiki dóna el to i la manada arriba a temps

Els actors assagen el que mai han d’oblidar

Gabriel i Ares estan atents als nostres moviments

Es volien fer dos passis i al final i un carall!

Teníem ganes d’un tercer i el públic esperant

Alguns no han arribat, potser s’hauran despistat!

GRUP

Així és l’informe final

Que no està exempt de detall

Cada frase, coreo o cant

és veraç és total

És l’informe final

GABRIEL

Què feu gent?

GRUP

Assagem

ARES

Deixeu que us guiem una mica…

JORDI

Alguns potser pensaven que voldrien parlar més

Les coreos de la Marta poc a poc vam anar aprenent

Tornades i rimades amb la Maria tots cantem

Magnífics vestuaris confeccionen al taller

A sota l’Aula, cola i paper, la Yas ho té present

Els micros es preparen i és que ja està tothom llest!

(intercalat)

GABRIEL

Hem d’estar molt atents

GRUP

Sí molt atents

ARES

Gens de badar, poc a poc,

que sinó ens desconcentrem i…endavant!

GRUP

És l’experiència brutal

per molt de temps a recordar

cada frase, coreo o cant

és veraç és total

és l’experiència total!

GRUP

Som tots els del Rei Lleó

Un gran grup consolidat

Cada assaig, passe o bolo

És veraç és total

Som tots sen-sa-cio-nals!

GRÀCIES!

Adaptació lliure de “Morning report”, The Lion King

grup



96, i algunes més, GRÀCIES

Dilluns passat vam presentar a la Biblioteca Pública de Lleida “La nena que volia ser la lluna”, un conte improvisat per 96 nens i nenes de les escoles Pràctiques I, Pràctiques II, l’Institut Gili i Gaya i l’Aula Municipal de Teatre de Lleida. El dia de la presentació era gairebé el final d’un llarg recorregut que vam iniciar entre tots i totes: primer compartint un secret entre nosaltres creant-lo i després, compartint-lo ja que el que aquests alumnes havien creat era molt gran.

Un cop present a les llibreries i feta la presentació vull donar les gràcies a tots els nens i nenes que (sense ells i elles saber-ho mentre l’estaven escrivint i dibuixant) van crear aquesta entranyable història al voltant d’una nena, la Laura, que somiava en ser la lluna. Un somni que a la vegada ens emmiralla als adults a reflexionar i adonar-nos de com els infants ens veuen i veuen el món;

les gràcies també a les famílies d’aquests nens i nenes autors i també als actors i actrius de l’adaptació teatral que n’hem preparat. Sense el vostre suport i il·lusió no hauria estat el mateix;

les gràcies a les coordinadores d’activitats i directors/es dels centres educatius participants i a l’Aula de Teatre per confiar en el projecte i donar-li embranzida;

les gràcies a la Toñy de l’Aula Hospitalària de l’Arnau per haver-me explicat (sense ella saber-ho ni jo tampoc) la premissa per titular aquest conte;

les gràcies a la Maite d’AFANOC per endinsar-se tant d’a prop en aquest projecte  i confiar-hi plenament;

les gràcies al David de La Gata Roja per posar música a aquesta història i al Jaume i l’Alba  per donar-li el toc de color estètic final en la presentació;

les gràcies al Ferran per les seves paraules i estima compartida pel món de l’educació a través del teatre;

les gràcies a la Berta de Comunicantbp per entusiasmar-se tant i difondre aquest projecte;

les gràcies a la família i als amics/gues per fer-me costat;

les gràcies a tots i totes els que ens vau acompanyar en el dia de la presentació;

les gràcies a tots i totes les que no ens vau poder acompanyar però volíeu ser-hi;

les gràcies als mitjans que n’heu parlat i en parlareu per donar-ho a conèixer;

les gràcies als que també fareu costat a la Laura comprant el llibre i llegint-lo per arribar en aquest món imaginari de somnis i desitjos creat per infants;

les gràcies als que ja heu llegit la història i m’heu enviat un missatge o ho fareu;

i com no, les gràcies a Pagès Editors per confiar en el projecte.

A tots vosaltres, 96, i algunes més, GRÀCIES.

IMG_9302asunfotògraf



Club Banyetes. El musical

Se’m fa realment difícil resumir en unes línies una experiència tan gratificant com la que ha estat ser dins del projecte de “Club Banyetes. El Musical”. Ha estat un any ple de gravacions, assajos, matins i tardes d’esbossos d’escenes, coreografies que costaven d’aprendre i sincronitzacions amb la pantalla. Me n’enduc tants bons records! Segurament la millor experiència professional que he tingut fins a dia d’avui.

Des del dia en què vaig rebre la trucada anunciant-me que faríem un musical del Club Banyetes vaig entrar en un somni que poc a poc s’anava fent realitat: actuar al Teatre de la Llotja de Lleida fent aquest espectacle seria meravellós. Això va ser a finals de l’estiu de l’any passat i a finals d’any ja ens començàvem a reunir amb els actors i actrius, directora escènica, coreògrafa, animadors, músic, productor i escenògraf per començar a provar cap a on caminaria aquest gran projecte que començàvem a tenir entre mans. A finals d’any els actors/actrius ja anàvem a l’estudi a enregistrar les rèpliques virtuals que estarien en els personatges de la pantalla. Quina gran troballa! Fer un musical on els personatges reals (nosaltres) compartíem escena amb el món de l’animació. Què gran veure que el personatge que tu interpretaries també estaria en pantalla! I com ho faríem per interactuar amb tots els altres? Aquest esdevenia el gran repte.

A partir d’aquí van començar a venir assajos per iniciar-nos en coreografies, castings, conèixer el fantàstic equip de ballarins/es i la presentació al mes d’abril que faríem el musical per aquest Nadal. D’aquells dies encara recordo els primers assajos d’algunes de les escenes i el que costava aprendre’ls la primera coreografia. Això sí, de ganes i interès en posàvem molt. Quina suor…

Fins a l’estiu teníem escenes tancades amb moviments escènics i no va ser fins a l’stage del mes de setembre al teatre de la Llotja que vam acabar de definir tot l’espectacle. Matins i tardes tancats per treballar-ho tot. Una gran planificació de la Maria i la Marta feia que no ens oblidéssim de res del que havíem de treballar. I quina feina vam fer! Dia rere dia anavem definint més les escenes i les coreografies que era la part que se’ns feia als actors més complicada anaven perfilant-se. Vam acabar l’stage fent pases generals davant del productor per tenir una primera imatge de cap a on tirava l’espectacle.

Fins al mes de desembre quan ens vam “tancar” de nou a la Llotja per fer els darrers assajos ens anàvem trobant per fer “repassos” d’escenes i coreografies. Finalment va arribar l’acte promocional al concert de Nadal del Club. Allà hi vam oferir un mix amb algunes de les cançons que ballàvem i va ser una primera prova amb públic que va funcionar molt bé fins que va arribar el dia 18 quan vam pre-estrenar el musical per algunes escoles de Lleida.

Encara recordo les llàgrimes d’emoció que gairebé s’escapavem dels meus ulls segons abans de sortir al rebre l’energia que els més de 800 alumnes ens transmetien des del pati de butaques.

Aquella va ser la gran prova de foc davant de públic. I va funcionar! Ens va encantar la gran resposta càlida que ens van transmetre aquells infants. Aquesta alegria i aquesta il·lusió ens van donar les darreres forces per establir alguns canvis en el musical i estar preparats per la gran estrena del dia 26, St. Esteve, i posteriors funcions del 28 i 29, cinc en total.

I quins dies els de les funcions! Arribar tres hores abans, començar a escalfar amb tot l’equip, compartir esmorzars, dinars i fins i tot sopars! Aquelles hores abans de  cada funció eren clau:

estar junts, notar l’energia de tot el grup (la força del grup!), escalfar cos i veu, maquillar-nos, vestir-nos i, per últim, concentrar-nos i fer pinya per desitjar-nos una molt bona funció.

I crec que, sincerament, ho hem aconseguit. Hem aconseguit fer somriure i passar una molt bona estona a més de 4000 persones, molts d’elles nens i nenes amb unes cares d’il·lusió impressionat que després de cada funció ens transmetien .

Dels moments durant l’espectacle en recordo els savis consells de la Maria, les enormes ganes de sortir a escena, de ballar les coreos que no em tocàvem i aplaudir amb el públic quan ho feia des de darrera la pantalla, de col·lar algun gest o frase del vocabulari propi de l’equip…i de les notes de com havia anat cada pase.

Ahir va acabar “Club Banyetes. El Musical”, un gran projecte amb voluntat de continuar caminant endavant que m’ha ensenyat moltíssim d’un gran equip humà. Tot plegat és com si finalment m’adonés que tot això ha estat un somni que poc a poc en un any s’ha acabat fent realitat. Gràcies a tot l’equip: Maria, Marta, Anna, Júlia, Iona, David, Sandra, Maria, Carles, Xavi, Sandra, Iria, Mariona, Susana, Jordi, Marc, Josep M., Xavi, Sergio i Jesús i Pepe per confiar-hi. De cadascun de vosaltres me n’emporto tantes coses! Fins molt aviat que això tornarà a estar…pah estrená!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tornada al poble

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El passat dia de Tots Sants vaig tenir l’oportunitat de reviure una estada al poble de la meva iaia Elena. Em resulta complicat recordar el munt d’anys que feia que no el trepitjava i m’adono ara que em fa llàstima no haver-hi tornat abans. Tan sols arribar els petits records que conservava m’anaven arribant a la ment: els carrers per on havia passejat de petit, la plaça de l’Església, l’Església, veure la façana de la casa de la iaia (ara en venda), el forn (i comprar els seus “mantecados”), casa de la tieta, trobades al carrer amb alguns dels veïns que em recordaven de petit i ara em reconeixien de més gran…i tot això tot fent un passeig pels principals indrets del poble que a més em permetien descobrir-ne de nous com la presó o la plaça de l’hospital que ni recordava.

Què bonic és tornar a aquells dies d’infantesa, d’innocència, de joc, de descoberta, de poques preocupacions, de berenars de coca amb xocolata a la plaça…

De petit no vaig passar molts dies al poble però el que sí he après en aquesta nova visita ha estat el reviure uns moments i estar en uns carrers que per molt poc que hagues transitat en un passat d’una manera o altra van quedar gravats dins meu.

Apunts de colònies

  • la il·lusió amb la que arriben els nens i nenes
  • la cara d’atenció que mostren al conèixer un nou himne
  • l’agraïment de les famílies per la tasca feta
  • “el dia trans” que tan bé va anar al grup de colònies
  • les estones de cançoner i rialles
  • el pujar i baixar la bandera
  • la satisfacció que et queda després d’una llarga excursió
  • adonar-te que els nens i nenes es van fent grans any rere any a colònies al nostre costat
  • el diari de colònies que dia rere dia es va omplint més de paraules
  • el vincle afectiu que es crea entre els infants i els monis
  • el tancar els finestres, llums i portes de cada habitació abans de deixar la casa

Tots aquests apunts i molts d’altres alimenten les nostres ganes per continuar creient en el món del lleure des de les Colònies Guàrdia Lada. Moltes gràcies nens, nenes, monitors, monitores i famílies. YouTube Preview Image

Joey “8 years”

First group 116 (800x600)Fa uns dies vaig publicar la següent entrada:

Avui 24 de juny, com en els darrers 8 anys, en Joey estaria començant un summer camp.

Aquest any, però, ha decidit retirar-se i ho trobarà a faltar.

I és que vuit anys són moltes estades lingüístiques d’anglès i teatre que han donat per a molt i per a tenir-ne molts bons records. Any rere any he anat assumint més o menys estades; començava amb tres estades de quinze dies  i en anglès per estiu , passant a fer-ne una en anglès i dues de teatre, més tard una d’anglès i una de teatre i, finalment, una d’anglès per estiu.

Fent una ullada a tot aquest temps me n’adono que he voltat per mitja geografia catalana coneixent els albergs, llocs per fer-hi excursions, CAPS, indrets de muntanya i platja de mitja Catalunya. Cabrera de Mar, Canyamars, Coma-Ruga i Altafulla com els llocs costaners; La Molina i La Seu d’Urgell els llocs de muntanya i Girona i Barcelona com a nuclis de població. De tots aquests llocs i de totes aquestes estades me n’he emportat bones amistats, he conegut grans directors i m’han ajudat a conèixer el país on vivim.

L’equip també ha estat caudal i molt important en tots aquests anys. N’he vist de tots els colors, de més clars i de més forts, però el que sí sé és que he treballat amb grans persones que m’han ensenyat molt i que han contribuït a fer dels summer camps una experiència molt gratificant. A mi potser em recordaran per ser teatrer, enèrgic, motivador, adormir-me a les nits, tutories individualitzades amb l’equip i un tarannà de “fer les coses bé i sense pressió” o això és el que buscava.

Recordo grans moments i moments on he patit, però de tot això se n’aprèn i molt. Me n’enduc: el record d’excursions llargues de tot un dia havent de matinar després de dormir poquíssim, talents night, horrors night, meetings points memorables (“per mi el meeting point és un dels meus moments preferits del dia”, acostumava a dir), els centres d’interès (cinema, la volta al món, les festivitats, l’acadèmia, els musicals…), estones de ball a les showers, meetings que prometia que serien curts i s’allargaven unes hores, reunions i xerrades amb directors/es d’alberg i personal maquíssim, converses telefòniques i visites “how is it going?” CIC, la broma que venia la TV3, dies al revès, llevar-nos mitja hora més tard els diumenges, converses amb nens/es, els applause and a half with style, els grans pic-nics, les soap operas de Cabrera, Coma-Ruga i La Molina, el Pop Idol d’Altafulla, les estades de teatre a Girona amb la gent del Galliner, les sortides culturals amb la canalla per Girona, la gran passa de panxa de Girona, les dietes de  l’Agència, i sobretot l’agilitat mental que he incorporat en alguns casos en ser bilingüe anglès-català.

Un cop vist tot això m’adono que a vegades el que més importa no és l’activitat de lleure en sí sinó la força educativa que se’n desprèn i la gran tasca que monitors i monitores fem en la seva educació.

Aquest és el primer estiu que no hi treballo i mai pots dir què faràs el dia de demà ni descartar coses a fer però el que sí sé és que l’experiència summer camp ha estat caudal per crèixer.

Un any més esplèndid!

YouTube Preview Image

Ara fa un any escrivia i reflexionava al voltant del món del lleure i les colònies on formo part des del 1995;  demà farà una setmana que unes noves colònies de deu dies al voltant dels contes es van acabar.

Any rere any, colònies rere colònies, ens reafirmem i més convençut estic que formar part d’un grup de colònies on has vist crèixer els nens i nenes  així com també ens hem vist crèixer entre monitors és molt gratificant.

Com gratificants són:

les hores de joc

les estones de reflexió

els instants de cançons i danses

el moment d’ensenyar un nou himne

les estones quan els nens i nenes agraeixen l’esforç del grup de monitors/es expressant-ho amb un somriure

el record de  les caminades pesades però que acaben mereixent la pena

les xerrades entre infants i monitors en hores lliures

el veure les fotografies preses de bonics moments del lleure

les rialles a la sala de monitors de nit 

el preparar un nou horari per l’endemà

el posar-se el fular

el pujar i baixar la bandera dia rere dia

i sobretot, el compartir deu dies entre una petita però gran família de 43 persones.

Ens veiem l’any vinent.

 

 

Experiències de teatre fòrum a l’institut (2)

El dia de la representació final havia arribat. Tots i totes en teníem ganes de mostrar el treball que havíem fet. El grup era exemplar, havia treballat moltíssim i s’ho havien agafat amb moltes ganes i il·lusió. Realment va ser gratificant treballar amb ells i elles i n’estava convençut que el matí de representacions seria un èxit.

Teníem pel davant un matí amb tres representacions, aquella era la prova de foc. Primer vindria un grup de primer d’ESO, després un grup de 3r i després un de 2n. Ja els vaig avisar que cada grup seria molt diferent, el que calia era respondre de forma natural i segons el que faria el nostre personatge.

El teatre dels oprimits i oprimides es va crear per establir ponts de diàleg entre la societat davant d’injustícies latents,

ara el que havíem de fer era defensar la problemàtica que havíem escollit (assetjament escolar) i restar oberts a les propostes que pogués fer el públic.

Així és que, després dels últims consells vam començar amb les representacions seguint el següent esquema: presentació del que havien vingut a veure, joc introductòri entre actors/actrius i espectactors/espectactrius, visionat de la peça de teatre i fòrum al voltant de la peça.

El moment de la representació en tots tres grups va ser exemplar.

Era molt curiós veure com reaccionava el públic i alguns dels professors que estaven inquiets per veure que l’alumnat parlava, cosa que no em preocupava gens. En el moment de la representació el grup de teatre juntament amb la professora que va col·laborar  van estar exemplars. Van defensar-ho molt i molt bé i prova ho és la manera en què van estar atents el públic. Com comentava alguns parlaven, però no de temes externs a la peça sinó de temes que veien que es tractaven i els eren propers. Això ho havia d’aprofitar al fòrum. Ara sí que era la prova de foc, ens tiràvem a la piscina!

Un cop vista la peça vaig preguntar a l’alumnat i professorat què havíem vist (s’entèn? quina és la problemàtica? hi ha algú que pateix? més d’una persona?). Les respostes van arribar ràpidament i vam establir torns de mà alçada. La prova de foc estava superada, participació màxima!. Molts d’ells i elles tenien ganes de parlar i de mostrar alguns camins de diàleg. Durant uns quaranta minuts vam estar fent substitucions d’alguns dels personatges  que el públic creia que no actuaven de forma correcta. “Jo crec que ho hauria de fer diferent…”, dèien des del públic.

“D’acord, em dones la mà si us plau i vens a oferir la teva proposta?”,

després d’un segons de dubte venien a l’espai de representació (al mateix nivell que el públic) i es posaven en la pell del personatge que ells o elles volien tot actuant com si fóssin aquella persona.

Llàstima que en tots tres grups l’estona se’ns va fer molt curta. No hi va haver temps per poder escoltar o veure totes les propostes, tot i això agafem-ho per la part positiva, si n’hi havia tantes era perquè la temàtica que s’estava tractant els era prou propera i interessant per parlar-ne.

Per acabar només deixar el pas del temps. Tenim previst de repetir l’experiència amb més alumnat i trobo rellevant de dir que  l’obra de teatre fòrum que vam representar es va fer un dia però es va repetint cada dia en els insittuts d’una forma o d’una altra.

Aquella era una representació que volia oferir nous ponts de diàleg; potser una primera guia en el seu dia a dia als instituts. Qui sap si allò va ser l’inici d’algun canvi.