Lluna plena de Nadal

Cada nit, la Laura sortia a la finestra de la seva habitació per mirar la Lluna i parlar amb ella. Li expressava els seus desitjos, els seus somnis, les seves il·lusions…ella estava tant contenta de veure-la! Hi havia nits, però, que no la veia del tot, decreixia; n’hi havia d’altres que es convertia en nova fins desaparèixer. Sort que finalment creixia un altre cop fins que tornava a ser plena. Que n’arriben a ser de juganers els infants d’allà!

La nit de demà, dia de Nadal, serà especial. Unes amigues de la Laura han vist al diari que serà lluna plena, fet que no passa des de 1977 i no es repetirà fins al Nadal de 2034. “Què curiós”, es pregunten. “I què màgic alhora”, celebren. Una nit tan especial com aquesta amb tots els infants de Llunicity tinguent cura de tots nosaltres el dia de Nadal. “I com el deuen celebrar?”, es pregunten encuriosides.

La troben tant a faltar…

Inspirat en el conte improvisat “La nena que volia ser la lluna” (Pagès Editors, 2015). 

1OK



L’últim vol

Aquesta és la història d’un ocell. El seu naixement va ser com el de qualsevol au. Va sortir d’un ouet i els seus primers anys de vida anava molt ben acompanyat de la seva mare que li preparava el niu perquè s’hi sentís d’allò més còmode. Al niu hi estava molt a gust, fins i tot a vegades s’atrevia a posar-hi alguna branqueta per donar un toc d’originalitat. Aquest ocell estava molt ben acompanyat de dos ocelles més amb els qui compartia aquell niu. S’havien instal·lat en una caseta enorme dalt d’un arbre d’un parc amb molt d’encant.

Va arribar un temps, però, que un dels ocells va anar a volar per altres indrets i es van quedar els altres dos acompanyats de la seva mare. Tots dos  van anar creixent fins que va arribar un dia que la mare va marxar i un d’ells va haver de fer-se càrrec de preparar aquell niu. Ara ell s’encarregava de buscar noves branques i fins i tot descobrir nous paisatges per ensenyar a una bandada d’ocellets que sovint els veia i els seguia.

Al principi, quan aquest ocell anava construint el niu es trobava molt còmode. Era jove i amb força i dia a dia tenia ganes i l’esperit molt plens per buscar noves branques, fulles o herbes per encara fer més bonic i decorat aquell niu. Ja es sap, però, que fer nius no és sempre tan senzill i això també li passava a ell ja que algunes branques que hi volia posar queien per si soles o bé per les corrents de vent que venien. Fins i tot de vegades d’altres ocells més grans  els prenien les branques o bé posaven algunes branques que no acabaven de funcionar en aquell niu i que queien, doncs, pel seu propi pes. Els anys anaven passant i l’ocell sempre anava volant buscant noves branques, fulles o herbes acompanyat d’altres ocells que també n’hi proporcionaven per  construir aquell niu on s’escalfaven junts i on vivien tan a gust.

Però va arribar un any amb diferents temporals; venien vents del nord, venien vents del sud, que feien més feixuga la tasca de continuar vivint en aquell niu. Dia rere dia, però, els ocells ho anaven intentant perquè s’hi trobaven a gust i volien estar sota el caliu d’allò que anaven construint tots junts i que veien que tan agradava als ocellets que els seguien. Moltes eren les piulades que dia a dia els acompanyaven i omplien de noves energies. No obstant, però, després de tants temporals i d’altres ocells que volien posar unes branquetes diferents que no li acabaven d’agradar, aquell ocell que sempre havia tingut tantes ganes de volar i de buscar sempre noves branques per anar renovant el niu de sobre la caseta es va cansar ja que veia que la il·lusió, l’esperit i la motivació que tenia s’acabaven. Les seves ales ja no volaven amb la mateixa energia (el darrer any havien perdut força) però ho continuaven fent fins que finalment, cansades van deixar de fer-ho. L’ocell va acabar decidint deixar aquell niu acompanyat del seu ocell amic i anar a volar a d’altres contrades fora d’aquella caseta per agafar nous aires.

I així va ser com van encetar l’últim vol que els va portaria a construir nous nius en d’altres indrets del món, qui sap si fora d’aquest continent  travessant oceans.



Pati d’escola

L’àvia té en braços la seva néta que resta embaladida mirant el pati de l’escola des del carrer. La nena de dos anys observa com és aquell nou espai  i s’imagina tot el que hi farà l’any vinent.

Sorral, gronxadors, cubells, rasclets i pales es permeten un descans

fins la propera arribada dels infants. L’àvia gira els ulls i veu com la seva néta amb uns ulls com a taronges comença a entrar en un imaginari del qual no en sortirà fins que l’àvia li comenti de marxar. Prefereix esperar.

Mentrestant, des de l’altra porta de l’escola, uns nens de sisè de primaria abandonen el pati de l’escola on durant nou anys hi han passat grans estones amb els seus companys/es. Recorden els partits, els intercanvis de cromos, les malifetes, els jocs, les picabaralles que algun problema els van portar…Aquell pati d’escola que els ha ajudat a créixer i a fer-se grans ja està preparat per rebre nous infants.

Al cap d’una estona, la nena demana a l’àvia de marxar i totes dues van camí a casa mentre els nens de sisè abandonen el pati per última vegada.



Conte de Nadal nº 1

La Júlia té 10 anys, és filla única i li agrada molt anar a l'escola, sobretot aquests dies en què s'acosta Nadal i la mestra els ensenya nadales. Aquesta darrera setmana ha estat especial. A classe els va tocar montar l'arbre de Nadal per tota l'escola! Els va fer tanta il·lusió! El dia següent cada nen/a hauria de portar de casa seua una cosa per adornar-lo. Una d'aquelles coses que fan tanta gràcia als pares: "mare, demà he de portar al cole…" I vinga, a regirar calaixos!

Però a més  de montar l'arbre també han donat de menjar al tió, han decorat la classe i han preparat l'amic invisible. "Que xulo", va exclamar la Júlia. Un joc on tothom ha de fer un regal a algú de la classe i tu no saps qui te'l fa a tu (en principi). Avui, la Júlia ha arribat a casa més que contenta!

I a casa li ha explicat de seguida al seu pare que es disposava a preparar alguna cosa per sopar. "Pare, pare! Avui a l'escola ens han donat un paperet que volia dir que li he de fer un regal a la meua profe! És super difícil! No sé pas que regalar…". Aquella alegria li desperta un mig somriure al seu pare Manel. "Qui tornés a l'escola!", pensa.

Quan tens 8 anys la teua màxima preocupació és què pots regalar al teu amic invisible;

 quan en tens 36 n'és una altra: un altre cop Nadal?

[@more@]