Presentació “La nena que volia ser la lluna”

Us convido a la presentació del meu darrer projecte!



La paraula màgica

Fa uns dies després de fer una visita al Cucalòcum (parc de Nadal pels nens i nenes de Lleida) publicava el següent en una xarxa social “Repartir porcions de tortell de reis i veure que gairebé ningú et respon amb un “gràcies” i altres se n’amaguen trossos per agafar-ne més m’avergonyeix.” On estem anant? O millor potser, on fa temps que estem anant? Es ben trist que costi tan de donar les  “gràcies” on sembla que les coses ens hagin d’arribar en el mateix instant en què les desitgem i no podem esperar ni un segon més. Ha de ser ara i prou.

Quan estàs en 2002-12-08 12.00.00-4un lloc on has de repartir quelcom de forma gratuïta sembla

com si la gent entrés en un estat d’excitació profunda on estaria disposada a fer qualsevol cosa

per no quedar-se’n sense. Espentes, crits, amagar-se’n quan ja en tenen per repetir, discussions…noto com si en aquell moment desapareixen totes les preocupacions que un pot tenir per aconseguir aquell caramel, troç de pastís,  got de xocolata amb coca…

Penso que la gent que estem a les escoles amb nens i nenes tenim feina per recuperar aquestes paraules màgiques que sonen tan bé: gràcies, si us plau, agraït/agraïda…si ho fem des de baix potser comença a canviar alguna cosa. Això sí, quan es tracta de gent adulta la cosa canvia.

Ahir mateix a la Cavalcada dels Reis on vaig participa, molta gent exigia caramels convertint-se aquests petits dolços en pur or. Per un moment semblava com si allà l’important no era que passessin els Reis sinó aconseguir el màxim de caramels possible. “Menys saludar i més caramels!”, “Eh eh! caramels caramels!”, “Aquí, aquí”, “Si que teniu crisi que ja no us en queden!”…per no parlar de la gent que te’n tirava a la carrossa amb mala intenció.

No m’acaba d’agradar el camí que estem agafant però amb el que sí em quedo, si em permeteu, és amb els petits gestos com el d’una mare que a braços de la seva filla em llençava el xumet perquè li agafés.



Centralisme

Engegues la televisió i ho veus; escoltes la ràdio i en parlen; llegeixes el diari i ho escriuen; veus internet i ho comenten; hi vas i tu vius lluny. És que Catalunya només està representada per una capital?

Ja fa dies que molts es queixen de no voler estar amb els de fora de casa; quan nosaltres mateixos, els de dintre, sembla que sovint visquem tots en una gran ciutat capital que sovint pateix problemes (llum, aigua, transport, esfondraments…). No negaré que no m’agradi la Gran Capital, la gent que em coneix sap molt bé que en sóc un gran amant, però del que si me’n començo a cansar és d’aquest afany que hi ha a Catalunya en parlar només d’una zona per molts habitants que hi visquin. És que els que no hi vivim no paguem com tots els altres?

Sé que les meues paraules es poden afegir a molts altres arguments de gent de províncies que opinen el mateix però el que si s’ha d’entendre des del Centre és que és un tema que cansa. Per què quan miro una sèrie i es parla de la meua ciutat he de sentir a dir "si que vas lluny!"; per què quan a algú dic que sóc d’allà em respon a l’hivern "hi ha molta boira, no?" i a l’estiu "us fa molta calor, no?"; per què si marxo fora de Catalunya i dic que hi visc m’envien després una carta on hi diu "Lleida, Barcelona, Catalunya". Semblen exageracions però són exemples reals d’experiencies viscudes.

Acabem ja amb aquests tòpics i aquest centralisme i aprenguem a estimar casa nostra per sobre de tot. Si tots ho fem crec que les coses poden començar a canviar.



Conte de Nadal nº 1

La Júlia té 10 anys, és filla única i li agrada molt anar a l'escola, sobretot aquests dies en què s'acosta Nadal i la mestra els ensenya nadales. Aquesta darrera setmana ha estat especial. A classe els va tocar montar l'arbre de Nadal per tota l'escola! Els va fer tanta il·lusió! El dia següent cada nen/a hauria de portar de casa seua una cosa per adornar-lo. Una d'aquelles coses que fan tanta gràcia als pares: "mare, demà he de portar al cole…" I vinga, a regirar calaixos!

Però a més  de montar l'arbre també han donat de menjar al tió, han decorat la classe i han preparat l'amic invisible. "Que xulo", va exclamar la Júlia. Un joc on tothom ha de fer un regal a algú de la classe i tu no saps qui te'l fa a tu (en principi). Avui, la Júlia ha arribat a casa més que contenta!

I a casa li ha explicat de seguida al seu pare que es disposava a preparar alguna cosa per sopar. "Pare, pare! Avui a l'escola ens han donat un paperet que volia dir que li he de fer un regal a la meua profe! És super difícil! No sé pas que regalar…". Aquella alegria li desperta un mig somriure al seu pare Manel. "Qui tornés a l'escola!", pensa.

Quan tens 8 anys la teua màxima preocupació és què pots regalar al teu amic invisible;

 quan en tens 36 n'és una altra: un altre cop Nadal?

[@more@]

Ràdio en directe

Ja hi tornem a ser. Un any més (el tercer) tornaré a ser a la plaça sant Joan de Lleida per fer una programació especial de ràdio dins del Solidàrium 2007. Aquesta mostra d’entitats solidàries de Lleida ens demana cada any que fem programes des de la carpa entrevistant ONGD’s, convidats d’altres països, tractem els objectius del mil·leni (enguany de la salut)…

No us negaré que estic força nerviós. No fa ni 24h que tinc informació de la gent que he d’entrevistar aquest cap de setmana  i no sé pas com ho faré! Vull ser optimista, pensar que en puc sortir i que, de fet, en total són gairebé 3h de ràdio que seran molt divertides i que les disfrutaré. Espero!

Així és que ja ho sabeu. Si voleu venir hi seré avui dissabte de 11:00 a 11:20 i de 17:00 a 18:00 i demà diumenge de 12:00 a 13:00 i de 17:00 a 17:30. Ja us contaré!

[@more@]

Apaga i monanem!

 

Bombeta que ens demana que sigui apagada demà cinc minuts.

M’agraden iniciatives com aquesta. Segurament ja haureu escoltat que demà dia1 de febrer de 2007 es durà a terme una apagada general proposada des de França. Ja fa temps que sentim a parlar de l’esclafament del planeta i el canvi climatic. La cosa ja comença a ser preocupant…

És per això que us animo a tots i totes a pagar el llum i els electrodomèstics demà dijous de 19:55 a 20:00h. Si fins i tot la Torre Eiffel s’hi uneix és perquè val la pena. Realment no ens costa res, cinc minuts sense llum  són ben poca cosa.

www.frenaelcambioclimatico.org

[@more@]