L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de visitar el 2n saló de la xocolata. Abans d’anar-hi us he de confessar que tenia moltes ganes de provar tot tipus de xocolata però el que no em va agradar gens va ser l’avarícia amb la que anava la gent.

Vaig arribar a tenir i passar vergonya aliena quan apropava la meua mà per agafar una petita peça de xocolata. El públic semblava tota una colla d’afamats que només volien menjar i menjar xocolata. Recordo el moment en què un pastisser va oferir de provar unes petites galetes de xocolata que havia fet i de repèn una "avalancha" de gent se li va tirar a sobre. Jo em vaig quedar amb el petit gest d’estirar la mà però de seguit em vaig fer enrere per això de la vergonya que comentava.

Això sí, l’acció que va colmar l’avarícia va ser quan una senyora d’edat avançada de repèn va aixecar l’urna que cobria una exposició de productes de Lacassa i s’ho va voler posar tot al bolso i fins i tot es va endur el gerro ja que a dintre tanbé tenia xocolatines! Quina vergonya!

[@more@]

Tweet

Doncs ja m’he decidit. Feia dies que estava pensant en crear un blog personal. Em passava pel cap la idea de compartir amb les meues amistats vivències que tinc i que sovint penso que no me les he de reservar només per a mi. De fet, no és el primer blog que tinc (ja en tinc un del programa de ràdio) però em picava la curiositat d’explicar als altres coses que em passen.

M’agradaria començar el blog parlant de la gent desafavorida. Sí, de ben segur ara estareu pensant "el Jordi s’ha tornat filòsof!" però al que em vull referir és a dos persones en particular que el passat diumenge em van sorprendre mentre demanàven a les portes de la Sagrada Família de Barcelona. Estavem amb la família a la guixeta i montant un grup de vint persones quan de sobte, una dona que demanava diners ens va dir que havíem de canviar de guixeta ja que a la que estàvem els grups no els acceptàven. "Quantes hores deu passar aquesta senyora, amb tots els respectes, per ser capaç de guiar als propis turistes d’on han d’anar a comprar les seues entrades", em vaig preguntar.

A part, quan ja sortíem de la Sagrada Família, vaig veure una noia jove que feia d’estàtua, d’aquelles típiques de les Rambles. Doncs em va sorprendre el fet que mentre es preparava amb el maquillatge i el vestuari, guiés a una senyora a l’entrada ja que creia que s’havia d’entrar per la sortida. Una altra mostra de com és realment la gent i com ens la imaginem. El fet que la gent que acostuma a demanar a llocs com aquest esdevingui "personal" no em deixava de sorpendre.

Doncs fins aquí les meues primeres línies. Com veureu poc a poc hi aniré afegint més vivències que tinc. Unes vivències que són les que donen títol al meu bloc.

[@more@]

Tweet