Per fi, somni complert. Feia dies que no parava de pensar que volia tenir uns minuts per poder parlar en antena a RAC-1 i, finalment, avui ho he aconseguit. No enganyo si dic que estava nerviós (és més, nerviosíssim) però ho he disfrutat tant i tant que feia dies que no tenia aquesta sensació.  Assentat a la taula amb tot l'equip, esperant la indicació de l'Elisenda i donant les respostes que m'havia preparat; tot ha estat perfecte. Ara, només demano que en el futur aquests dos minuts d'avui es converteixin en molt més. Deixeu-me somiar…espero que tot arribi.

[@more@]

Tweet

Visc uns dies estranys. Suposo que deu ser normal. Falten poques setmanes per acabar les pràctiques i em trobo que d'aquí quatre dies estaré en un altre lloc que a hores d'ara no tinc la més remota idea d'on deu ser. Havia sentit a dir que quan un acaba la carrera se li comença a omplir el cap de preocupacions i comences a divagar. Massa, n'estic segur.

Deixo enrere cinc anys de carrera on tot era més o menys fàcil. Després d'un any en vindrà un altre, pensava. Quedava lluny l'últim mes de carrera i finalment ha arribat. Tot i això tinc una esperança. Menys mal que tinc els objectius clars.

D'aquí un mes, parlem.

[@more@]

Tweet

Avui ho he decidit. He de marxar. I no em vull quedar prop d'on sóc ara, tampoc de la meua terra. He d'anar lluny. Penso amb possibles destinacions i me'n ve al cap una que sempre m'havia cridat l'atenció: la Patagònia. Ben pensat un anyet allà no m'estarà gens malament.[@more@]

Tweet

En ple segle XXI i encara quan anem a la perruqueria ens renten el cap en aquells reposacaps horrorosos que et fan entrar tortículis. I a sobre et pregunten: "Estàs còmode?", "sí, sí", respons amb un dolor espantós a les espatlles.

Existeixen mòbils per nens/es de 6 anys i encara hem de patir quan anem a tallar-nos el cabell. Simplement, crec que és qüestió de prioritats.

[@more@]

Tweet

Mentre em vaig llegint el llibre m'arriben les olors que desprenen les lletres que hi ha impreses. Fins i tot puc arribar a sentir fàstic o agrat de totes elles. La seua lectura m'enganxa molt, potser massa. En pocs dies m'acabo el llibre i m'ha agradat tant que necessito veure la pel·lícula ràpidament.

Diuen, com és normal, que les pelis són més fluixes que els llibres. No és d'estranyar, en un llibre un s'explaia i en una pel·lícula s'ha d'anar per feina. La peli ha quedat llarga, dues hores i una mica més. Tan se val, no se'n fa.

Com ja m'havia passat amb el llibre, quan la veig arribo a sentir les olors que despren la pantalla. Sembla estrany i ho és. Mai m'havia succeït però tinc aquesta sensació. La banda sonora hi ajuda. Quan s'acaba la pel·lícula no puc parar d'olorar per tot arreu. Quina obsessió! Crec que he de descansar de tant perfum, n'estic embriagat.

A l'arribar a casa afegeixo una nova cosa a la carta als Reis: un perfum. 

[@more@]

Tweet

Em trobo entre gent connectada a uns auriculars que es veu que expliquen històries. I ben curioses, per cert. Després d'haver pujat a peu les quatre plantes em meravello del grandiós piset on hi podria viure una família burgesa normaleta. Més tard, quan ja he seguit tot el recorregut que ens marquen per fletxes pujo a l'espai dedicat a ell. Es ple de maquetes, audiovisuals, petites explicacions i s'hi respira una música tranquila que priva de qualsevol soroll. Si en algun moment sona un telèfon o algú crida es trenca aquesta màgia.

El temps va passant i no me n'adono. Potser perquè la llum cada poc és menys però no importa. És més, ho aprofito i pujo al terrat. Les vistes han de ser tan boniques! Quan hi sóc no tinc paraula. Tota la gran ciutat als meus peus i entre el meu cos xemeneies i altres estructures decoratives. Per un moment se m'acudeix de mirar cap baix, pel celobert, i no em quedo indiferent.

He acabat la visita. Com no, ha estat inolbidable. Hi he anat sol i crec que m'ha ajudat. En tot moment he pensat en les meues coses, ningú ha interromput els meus pensaments i m'he interessat per aquelles petites històries que m'anaven explicant els vídeos. Això sí, els auriculars no me'ls he posat.

[@more@]

Tweet

I no em refereixo a l'exiós espai "Polònia" de TV3, tot i que d'alguna manera també hi podríem fer referència de l'èxit que està tenint.

Em vull referir al pànic que s'ha creat arràn de la trobada de poloni a uns quants vols de Bristish Arways, ruta Barcelona-Londres. Sincerament, ahir vaig aprendre una parula nova "poloni". Mai l'havia sentit i tampoc és que em fes molta il·lusió aprendre-la.

Jo no anava en cap avió, i sort perquè amb lo hipocondríac que sóc només em faltaria això!, però penso amb les mesures de seguretat. Fa un mes que per volar has de posar en bossetes de plàstic la pasta de dents, sabons, xampús, cremes i punyetes i ara resulta que entra poloni als avions!

Realment, fem-nos-ho mirar…

[@more@]

Tweet

Estic caminant pel carrer i de sobte una noia molt jove, morena i amb cua em para. Com no, tenia pressa (encara que soni a excusa) i li havia de dir que no podia estar per ella però no va haver més remei que parar i atendre-la. Ella no deia paraula, només m'ensenyava una fulla on es veien unes signatures amb unes quantitats de donatius anònims "20euors, 10euros…". El motiu del donatiu era per la construcció d'un futur local per gent sordomuda de Catalunya.

Després d'haver signat vaig estranyar-me de la quantitat de diners que donava la gent al carrer i em començava a pensar quants en donaria jo. Quan va arribar el gran moment de posar la mà a la butxaca em vaig  adonar que m'havia deixat el moneder a casa. I sentint-ho molt mitjançant senyals li vaig haver de dir que no duia diners.

Després d'unes hores em diuen que són un grup d'estafadors que es fan passar per gent sordomuda per treure els diners a la gent. En aquell moment em vaig riure de la meua innocència i em va fer pena alhora que s'hagi d'utilitzar aquest col·lectiu per demanar pel carrer.

[@more@]

Tweet

Bones Festes. Gràcia (Bcn). 1 de novembre de 2006. 12:58h
Sense comentaris.[@more@]

Tweet

Avui he començat el dia de bon humor. A l’arribar a RAC1 la noia que està a recepció m’ha dit que sortia a La Vanguardia. "Com?!", m’he estranyat. "No he fet pas cap cosa que m’hagin fet alguna fotografia i sigui notícia!". M’estranyava moltíssim que sortís al diari i la sorpresa ha vingut quan m’ho ha ensenyat.

Ahir es van donar a conèixer els Premis Ondas 2006 i "Minoria Absoluta" de RAC1 ha guanyat el de millor programa de ràdio. La Vanguardia, al pertànyer al mateix grup, ha publicat la notícia i a la foto que hi ha de l’equip del programa surto al darrera. La gràcia és que aquesta fotografia es de fa com a mínim 4 anys perquè pertany a quan van venir a fer el programa en directe a Tarragona.

Quina coincidència! Bé, si voleu veure el diari ja ho sabeu. És el d’avui.

[@more@]

Tweet