Category Archives: Vivències que tinc

…i que provoquen que les hagi d’explicar.

Experiències de teatre fòrum a l’institut (1)teatr

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

Fa uns mesos l’Institut Terres de Ponent de Mollerussa em va fer l’encàrrec d’anar a l’institut a representar juntament amb alguns companys un petit «role play» al voltant d’una problemàtica d’immigració per tal de fer-ne després un debat  per treballar amb la mediació. En aquest institut des de fa temps hi treballen i creien que la dramatització seria una bona eina . Després de parlar-ho amb la gent de «La Comunicativa CTO» (col·lectiu on formo part) vam considerar que seria interessant que fóssin els/les mateixos/es alumnes qui preparés una peça de teatre fòrum per ensenyar a la resta d’alumnat. Així és que els hi vam proposar i van accedir-hi.

L’institut va parlar amb el grup de mediadors d’ESO i els ho va comentar i durant dos dies, quatre hores, vam crear amb el grup una peça de teatre fòrum al voltant d’una problemàtica que estigués vigent a l’institut de la qual se’n sentissin partíceps i, per tant,els fos molt propera. Una vegada la tinguéssim

crearíem una peça de teatre curteta d’encara no quinze minuts, l’ensenyaríem a l’alumnat i després en faríem un fòrum obert on ens aventuraríem a veure si hi hauria participació.

N’estava convençut que així seria. El professorat estava una mica a l’expectativa del que podria passar ja que creia que potser no hi hauria una bona participació. Què passaria? Era una incògnita…

Així és que vam començar a treballar amb el teatre dels oprimits i oprimides d’Augusto Boal. Durant la primera hora vam estar fent uns exercicis per entendre què vol dir «oprimit/da», «opressors/es» i acabar de definir els llaços que es poden establir entre els diferents personatges d’una peça d’aquestes caraterístiques. Vam jugar a inflar-nos com un globus (oprimit/da que cada cop va aguantant més i més) entre un altre bufa pel darrera (opressor/a), vam fer una hipnosis colombiana que consistia en estar en parelles i seguir amb la mirada el palmell de la mà de la nostra parella fins que vam començar a treballar amb les imatges. Amb el treball d’imatges vam anar explorant fins que va arribar el moment de decidir la temàtica de la nostra peça: assetjament escolar.

Ara ja la teníem i el que feia falta és veure com la treballaríem i com la posaríem a escena. Vam crear cinc imatges o altrament dit cinc moments claus de la peça representats en forma de foto. Van ser: presentació dels personatges a travès del Facebook on cadascú aniria agregant o no segons si era o no amic/ga seu/seva, situació a classe on es veien els desitjos de les noies que volien oprimir al noi, situació a classe on arriba la mestra i pel darrera els alumnes van fent comentaris, situació on la mestra no hi és i els alumnes tenen un cnflicte amb ell i, per últim, situació on la mestra arriba i l’oprimit és castigat.

Tot això ho vam anar treballant durant el següent dia fins que vam acabar de definir la peça que representaríem la setmana següent.

 

Aguanta l’espelma…

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

Ja està! Per fi hem estrenat amb la Maria «Aprenent de fantasma» després de dies i dies rumiant-la i assajant-la preocupats perquè no hi faltés res de res. Aquesta obra va néixer l’any passat en el marc del saló del llibre de Mollerussa i després d’haver tingut molt bona resposta ens vam animar per presentar-la a les escoles de Lleida. I és el que hem fet avui. Actuar a la primera escola davant un grup de nens, nenes i mestres intrigats per les aventures del Ron i la Dalla, uns rondinaries que expliquen contes.

Després de l’actuació d’avui podem afirmar que estem contents de com ha anat. Els nens i les nenes creiem que s’ho han passat d’allò més bé i han gaudit del conte on expliquem de forma teatralitzada les aventures d’una nena que passa nit al bosc d’un fantasma, aquest la vol espantar però no ho aconsegueix perquè no fa por; gràcies a aquesta nena aconseguirà ser un fantasma de veritat.

De fet, fa temps que penso que el públic infantil és el més sincer que hi ha i el que et mostra en forma d’un somriure o d’un aplaudiment si el que està veient li agrada o no.

És davant d’aquest públic on un veu si el que els està explicant els interessa o no els fa prestar atenció. Ells són la millor escola i els que et faran modificar o no el teu espectacle. Endavant amb el fantasma i que…com diu la cançó…continuï aguantant l’espelma durant molts dies!

Per saber les properes actuacions podeu consultar: http://www.jordivillacampa.net/agenda.html

15 anys a colònies

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=OQ7R03Ip–I[/youtube]

Un any més hem acabat les nostres estimades colònies. Unes colònies on hi estic des que tenia 12 anys  i que ja no he deixat des de llavors. A la Guàrdia hi he estat de nen, de pre-monitor, de monitor i ara de director. Són molts els anys que hi porto i any rere any més les experiències positives que en trec.

Sempre penso que compatir deu dies amb nens i nenes en un entorn com és el del lleure és molt gratificant. Quan s’acaben, enrere queden les estones de jocs, gyn canes on estàs estona esperant  a què vinguin els grups de nens i nenes, les  excursions que cada cop et coneixes més com el palmell de la mà, les estones de cançons i danses (cada cop més esbojarrades), el dormir poc i malament, el seguir un horari que en principi cada dia és el mateix però no saps com ni per què cada dia és tan diferent!

En definitiva, enrere queda passar uns dies dins del que en diem l’entorn del lleure. Un entorn màgic que t’ensenya tantes coses!

Quan arribo a casa penso en aquests dies, el que hi hem fet, el que no hi hem fet i les estones compartides amb tot el grup. Hi penso sovint, sí, i el que menys interessant trobo és el fet que no recordo si una activitat va funcionar més o menys (d’això ja en parlarem a les valoracions que farem amb els monitors) sinó els moments màgics compartits entre tot el grup de monitors i infants. Uns monitors que any rere any ens anem fent més i més grans amb experìencia i uns infants a qui el fet d’acompanyar-los durant deu dies també els fa ser més grans.

Anar de colònies i recordar tot això m’omple; m’omple tan que m’és difícil de deixar-ho. No sé si hi estaré molts anys més (qui sap!) però el que sí sé és que els hi estigui els vull aprofitar al màxim, fent crèixer les colònies amb el grup de monitors i monitores que m’acompanya i ara amb el quarantè aniversari al girar la cantonada.

Llarga vida al lleure, llarga vida a les colònies!

Restes de galeta i maquillatge

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

El somni

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

Fa poc més d’un any va inaugurar-se a Lleida el que seria el tercer teatre més important de Catalunya, El Teatre de la Llotja. A pocs dies d’haver-lo inaugurat vaig aprofitar una de les sessions de portes obertes per veure’l; la caixa escènica i l’escenari  eren les parts que més m’interessaven pel somni que s’acabava de despertar dins meu: actuar-hi.

Avui, 30 de gener de 2011 he vist realitzat aquell somni que fa poc més d’un any veia complicat que es fes realitat. Avui hem celebrat amb la colla del programa, el grup de música, l’orquestra i uns bons músics el dia de  la pau i la no violència. Hem ofert un espectacle que ha unit la música i el teatre d’una forma molt tendra que emocionava tan al qui estava al públic com als qui estàvem a cametes esperant per sortir a actuar.

Durant aquella hora i poc més, pel meu cos han anat passant mil sensacions que m’omplien d’una enorme il·lusió i nervis alhora  no només pel  fet de sortir en aquell escenari ja fos interpretant l’àvia de
la caputxeta, el porquet de la casa dels maons o actuant en els
diferents esquetxos mimats amb un gran missatge al darrera sinó pel simple fet de trobar-m’hi.

Però amb el que sobretot em quedo és amb el moment en què em trobava sol a l’escenari, vestit de negre i amb un  únic zenital  instants abans de llençar-me al buit tirant-me des d’una estructura amb certa alçada. Ha estat en aquest  instant on aquell somni (d’ara fa poc més d’un any) m’adonava que s’havia fet realitat. Estava dalt de l’escenari de La Llotja.

 

Il·lusions compartides

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

Surto de casa amb una motxilla no gaire carregada: un buff, una armilla de borreguet i una barretina per tapar-me bé. Ja fa uns dies que havia decidit que a la Cavalcada dels Reis d’aquest any aniria ben abrigat ja que a la de l’any passat vaig passar fred i prometia ser llargueta. Aquest any, de pastoret.

Un cop arribo davant l’estació de trens començo a veure les primeres cares d’impaciència de molts nens i nenes que han arribat, potser una mica d’hora, per tal de veure com arriben sa Majestats els Reis Mags d’Orient. Avui, però, la nostra funció és clara. Estarem a la carrossa de l’arbre amb la Romina, la Toxina, els Eskatas i el Banyetes per poder compartir la il·lusió que venen els Reis amb els centenars i centenars de nens i nenes que els han vingut a rebre pels carrers de Lleida.

Minuts abans que els tres Reis facin els seus discursos després d’haver arribat (aquest any en avioneta a Alguaire) faig quatre fotografies d’algunes de les carrosses i personatges fantàstics (fades, follets…) o no tan fantàstics (com els carboners o els dimonis) ja que durant la cavalcada serà impossible. O no?, penso. Potser el que podria prendre algunes fotos i vídeos durant la Cavalcada per tenir un bon record d’aquest bonic trajecte. Aquesta era la idea però el resultat final no va ser de gaire bona qualitat.

I així és quan un cop vestits tots, fetes algunes fotografies sobre la carrossa amb el fons de l’arbre i amb els focos i la música engegada s’inicia la Cavalcada amb totes les carrosses i comencem a obrir els paquets amb el bon grapat de caramels que de ben segur tirarem.

Com era d’esperar, els carrers estan de gom a gom. Nosaltres, anem darrera el tercer Rei, els nens i nenes ja els han vist passar tots; sembla ser que aquest any també han arribat tots tres! Durant dues hores són molts els infants i adults que encara tenen forces i ànims i ens demanen caramels,  ens criden, ens saluden, en definitiva, que ens transmeten amb la mirada o bé ens ho diuen amb el filet de veu que encara els queda després d’haver cridat a tort i a dret,  la il·lusió que els fa aquesta vigília del dia de Reis.

Resum estiuenc

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
Reply

En fi, si, és cert, fa temps que no escric en el bloc; i també en sóc conscient que si començo a posar excuses d’aquelles que no he tingut temps tampoc són creïbles ja que sempre he cregut que sempre és té temps pel que es vol. El que passa es que he pensat que com que aquest estiu ha estat un matxembrat de diverses coses, experiències, sensacions i tot allò que sempre dic, m’he esperat a que passés i fer un post comentant-ho tot de cop.

Total, comencem l’aventura estiuenca amb els meus estimats summer-camps. Aquest estiu n’he tornat a fer tres i realment han estat bé, he tingut nens i nenes majos i he conegut monitores i monitors amb els que vull continuar el contacte forever and ever. I ho dic en anglès ja que queda més summercampero. L’ambient summer-camp ha estat diferent en els tres que he fet: Olot, Girona i Coma-Ruga. D’Olot hem quedo amb la familiaritat que hi va haver amb el grup nens-monitors; de Girona amb les activitats culturals  i de lleure que hi vam poder fer i de Coma-Ruga amb la coordinació total que vam tenir entre nosaltres. Com no, experiència repetible. 

Després passaríem a parlar de la setmana anglesa a Madrid. I direu, encara no en tenies prou d’anglès que te’n vas anar a Madrid? Doncs no. Gràcies a una beca ministerial (que sona a més important) vaig gaudir d’un curs intensiu de 40h setmanals (8 diàries) d’anglès intensiu a Madrid. realment en aquella setmana vaig aprendre més an`glès que un any fent-ne a una escola o un mes a l’estranger. Dinàmica: classes de presentacions-drama, gramàtica i vocabulari. Dit així sona a pesat, a la pràctica un aprenentatge la mar de dinàmic i familiar: cinc per classe. Per cert, I miss you!

I com no, parlar de les colònies de la Guàrdia i, enguany, extensió a al Tatxero amb grans. Aix…les colònies…és que per molt que me’n volgués separar no podria! Em donen tan! Tenim un grupet de monitors, nens i nenes tan familiar i proper que fan d’aquestes colònies màgiques. són deu dies (enguany 14, si ajuntem les de grans) inolvidables al llag de l’any. Són nens i nenes que hem vist créixer i ens han vist créixer i madurar les colònies. I per tots aquelles que arriben i s’uneixen a nosaltres. Quins dies tan especials!

 

 

El curset de les dos tandes

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
1

Tinc ganes d’escriure sensacions. Sensacions d’aquells dies viscuts en la casa de colònies a Salgar on vam aprendre a ser directors de lleure. Van ser dies viscuts amb una gent especial que comparteix amb tu una afició molt bonica: el lleure. Durant aquests dies he après a ser director, sí, però el que més he après és a coneixer-me més  i saber que al voltant nostre estem rodejats de persones que et poden transmetre opinions i sensacions  sobre tu que mai hauries pensat. Tots vosaltres m’heu dit coses que realment m’han marcat.

De cadascú/una de vosaltres només dir que me n’enduc un petit bocí d’aprenentatge. Realment m’ho he passat en gran aquests dies, tant en les estones de reflexió, opinió i  de lleure. Han estat uns dies molt profitosos que m’han ajudat també a conèixer persones força especials. Espero que la nostra amistat no acabi aquí i podem mantenir el contacte.

Una abraçada a tots i totes.

Asturies

Posted on by Jordi Villacampa Viñes
1

Gijón

8:57h. Amb una botella d’aigua de litre i mig i uns quants entrepans comença el viatge que promet ser llarg. Arribaré a Oviedo a les 19h i això vol dir que tindré moltes hores per pensar, llegir, escoltar música, menjar…

Sí, aquesta n’era la idea però el que vaig acabar fent va ser poca cosa. A l’estació de Zaragoza-Delicias, uns bessons pugen amb la seua mare i seuen al meu costat. A partir d’aquest moment s’ha acabat la tranquil·litat. La frase “quina hora és?’”, “quanta estona falta?” es repeteix dos cops cada hora mínim. A la fi arribem a Oviedo i el Pelayo i l’Edu em reben. Pugem al cotxe de l’Edu i anem cap a cal Pelayo a Piedras Blancas; ha estat un viatge llarg i estic cansat. Només arribar a casa, amb els seus encantadors pares fem un brindis amb sidra achampanyada. Quin detall! Minuts més tard sopem una mica.

 
Així és com va començar l’aventura per Asturies que acabo de viure. Una aventura que ha estat inoblidable. Poc pensava jo que en una comunitat autònoma que es creua en poc més de dues hores de punta a punta, s’hi trobés una gent tan amable. No feia ni un dia que havia arribat i ja em trobava al cotxe del pare del Pelayo fent una ruta per la zona en què viuen, Castrillón. Vam veure Salinas i la seua costa, el museu de Costeau amb el seu particular mirador…i fins i tot vam arribar al capdamunt d’una muntanyeta on es veia un paisatge increïble, llàstima que el vespre estigués arribant i es fes fosc.

 

Al llarg d’aquests dies m’he fet un fart de conèixer gent, interessar-me per noves costums asturianes i de visitar llocs. I és en aquests dies que me n’he adonat de moltes coses que quan un està sempre a la seua terra passen desapercebudes. Què dir del seu caràcter tan diferent al nostre. Començant pel de la família que m’ha acollit i acabant per la gent, amics dels meus amics, que he conegut. Són una gent esplèndida. En tot moment estan disposats a explicar-te coses! Encara recordo quan vam anar una tarda a Oviedo amb el Ruben i el Raúl i m’enseyaven la gran ciutat tot fent un tour en cotxe pels principals racons. I que bona era aquella xocolata amb carvallón! Aquella tarda només podia acabar amb un dolç típic d’Oviedo.

I què dir de la nit de cap d’any! Una festa totalment atípica per mi que va tenir lloc a un bar llogat i decorat el mateix matí per una colla de gent entre els que m’incloc.

 Aquest escrit només vol ser un petit record d’aquesta gran aventura asturiana. Una gran abraçada a tots aquells que han estat amb mi, sobretot a la família Rodríguez Calzado que m’han fet passar una setmana excel·lent. Gràcies a tots per la vostra acollida i quan vulgueu a Lleida us espero!

[@more@]