A vegades hom es crea una gran il·lusió per un projecte ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.
A vegades hom es crea una bonica expectativa d’un projecte ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.
A vegades hom es crea i recrea imaginant com serà allò que ha d’arribar ja sigui a curt, mitjà o llarg termini.
Quan arriba, pot ser que tot això s’acabi reduint en molt poc quan els altres no se l’havien creat com tu ho havies fet abans.
No fem que els altres perdin aquesta il·lusió.
Ahir a la tarda estava treballant les emocions amb els meus alumnes de teatre de sis anys de l’Aula. Resulta que estàvem experimentant amb les cares i l’expressió del cos tot fent cares d’alegria, de tristesa, de por, d’enfadats…Quan de sobte vaig fer una pregunta: sabeu que són totes les cares que estem posant? I una nena va exclamar ràpidament: emoticones! Em vaig quedar gelat; no sabia què dir.
Surto de casa amb una motxilla no gaire carregada: un buff, una armilla de borreguet i una barretina per tapar-me bé. Ja fa uns dies que havia decidit que a la Cavalcada dels Reis d’aquest any aniria ben abrigat ja que a la de l’any passat vaig passar fred i prometia ser llargueta. Aquest any, de pastoret.
Un cop arribo davant l’estació de trens començo a veure les primeres cares d’impaciència de molts nens i nenes que han arribat, potser una mica d’hora, per tal de veure com arriben sa Majestats els Reis Mags d’Orient. Avui, però, la nostra funció és clara. Estarem a la carrossa de l’arbre amb la Romina, la Toxina, els Eskatas i el Banyetes per poder compartir la il·lusió que venen els Reis amb els centenars i centenars de nens i nenes que els han vingut a rebre pels carrers de Lleida.
Minuts abans que els tres Reis facin els seus discursos després d’haver arribat (aquest any en avioneta a Alguaire) faig quatre fotografies d’algunes de les carrosses i personatges fantàstics (fades, follets…) o no tan fantàstics (com els carboners o els dimonis) ja que durant la cavalcada serà impossible. O no?, penso. Potser el que podria prendre algunes fotos i vídeos durant la Cavalcada per tenir un bon record d’aquest bonic trajecte. Aquesta era la idea però el resultat final no va ser de gaire bona qualitat.
I així és quan un cop vestits tots, fetes algunes fotografies sobre la carrossa amb el fons de l’arbre i amb els focos i la música engegada s’inicia la Cavalcada amb totes les carrosses i comencem a obrir els paquets amb el bon grapat de caramels que de ben segur tirarem.
Com era d’esperar, els carrers estan de gom a gom. Nosaltres, anem darrera el tercer Rei, els nens i nenes ja els han vist passar tots; sembla ser que aquest any també han arribat tots tres! Durant dues hores són molts els infants i adults que encara tenen forces i ànims i ens demanen caramels, ens criden, ens saluden, en definitiva, que ens transmeten amb la mirada o bé ens ho diuen amb el filet de veu que encara els queda després d’haver cridat a tort i a dret, la il·lusió que els fa aquesta vigília del dia de Reis.
[vimeo]https://vimeo.com/16368170[/vimeo]
En fi, si, és cert, fa temps que no escric en el bloc; i també en sóc conscient que si començo a posar excuses d’aquelles que no he tingut temps tampoc són creïbles ja que sempre he cregut que sempre és té temps pel que es vol. El que passa es que he pensat que com que aquest estiu ha estat un matxembrat de diverses coses, experiències, sensacions i tot allò que sempre dic, m’he esperat a que passés i fer un post comentant-ho tot de cop.
Total, comencem l’aventura estiuenca amb els meus estimats summer-camps. Aquest estiu n’he tornat a fer tres i realment han estat bé, he tingut nens i nenes majos i he conegut monitores i monitors amb els que vull continuar el contacte forever and ever. I ho dic en anglès ja que queda més summercampero. L’ambient summer-camp ha estat diferent en els tres que he fet: Olot, Girona i Coma-Ruga. D’Olot hem quedo amb la familiaritat que hi va haver amb el grup nens-monitors; de Girona amb les activitats culturals i de lleure que hi vam poder fer i de Coma-Ruga amb la coordinació total que vam tenir entre nosaltres. Com no, experiència repetible.
Després passaríem a parlar de la setmana anglesa a Madrid. I direu, encara no en tenies prou d’anglès que te’n vas anar a Madrid? Doncs no. Gràcies a una beca ministerial (que sona a més important) vaig gaudir d’un curs intensiu de 40h setmanals (8 diàries) d’anglès intensiu a Madrid. realment en aquella setmana vaig aprendre més an`glès que un any fent-ne a una escola o un mes a l’estranger. Dinàmica: classes de presentacions-drama, gramàtica i vocabulari. Dit així sona a pesat, a la pràctica un aprenentatge la mar de dinàmic i familiar: cinc per classe. Per cert, I miss you!
I com no, parlar de les colònies de la Guàrdia i, enguany, extensió a al Tatxero amb grans. Aix…les colònies…és que per molt que me’n volgués separar no podria! Em donen tan! Tenim un grupet de monitors, nens i nenes tan familiar i proper que fan d’aquestes colònies màgiques. són deu dies (enguany 14, si ajuntem les de grans) inolvidables al llag de l’any. Són nens i nenes que hem vist créixer i ens han vist créixer i madurar les colònies. I per tots aquelles que arriben i s’uneixen a nosaltres. Quins dies tan especials!
Ja fa dies que molts es queixen de no voler estar amb els de fora de casa; quan nosaltres mateixos, els de dintre, sembla que sovint visquem tots en una gran ciutat capital que sovint pateix problemes (llum, aigua, transport, esfondraments…). No negaré que no m’agradi la Gran Capital, la gent que em coneix sap molt bé que en sóc un gran amant, però del que si me’n començo a cansar és d’aquest afany que hi ha a Catalunya en parlar només d’una zona per molts habitants que hi visquin. És que els que no hi vivim no paguem com tots els altres?
Sé que les meues paraules es poden afegir a molts altres arguments de gent de províncies que opinen el mateix però el que si s’ha d’entendre des del Centre és que és un tema que cansa. Per què quan miro una sèrie i es parla de la meua ciutat he de sentir a dir "si que vas lluny!"; per què quan a algú dic que sóc d’allà em respon a l’hivern "hi ha molta boira, no?" i a l’estiu "us fa molta calor, no?"; per què si marxo fora de Catalunya i dic que hi visc m’envien després una carta on hi diu "Lleida, Barcelona, Catalunya". Semblen exageracions però són exemples reals d’experiencies viscudes.
Acabem ja amb aquests tòpics i aquest centralisme i aprenguem a estimar casa nostra per sobre de tot. Si tots ho fem crec que les coses poden començar a canviar.
Tinc ganes d’escriure sensacions. Sensacions d’aquells dies viscuts en la casa de colònies a Salgar on vam aprendre a ser directors de lleure. Van ser dies viscuts amb una gent especial que comparteix amb tu una afició molt bonica: el lleure. Durant aquests dies he après a ser director, sí, però el que més he après és a coneixer-me més i saber que al voltant nostre estem rodejats de persones que et poden transmetre opinions i sensacions sobre tu que mai hauries pensat. Tots vosaltres m’heu dit coses que realment m’han marcat.
De cadascú/una de vosaltres només dir que me n’enduc un petit bocí d’aprenentatge. Realment m’ho he passat en gran aquests dies, tant en les estones de reflexió, opinió i de lleure. Han estat uns dies molt profitosos que m’han ajudat també a conèixer persones força especials. Espero que la nostra amistat no acabi aquí i podem mantenir el contacte.
Una abraçada a tots i totes.
Ara fa 11 dies vaig tornar a experimentar una sensació que feia dos anys que no havia pogut experimentar: la de fer teatre. A l'octubre vaig tornar a l'Aula per a fer un taller d'interpretació on cada divendres ens trobaríem un grup de gent amant del teatre per assajar el que arribaria a ser El somni d'una nit d'estiu.
Recordo el primer dia quan vaig incorporar-me al grup. Ells ja es coneixien, portaven dos sessions i jo encara no n'estava gaire convençut; això d'incorporar-me a grups que ja han començat sempre m'ha fet cosa. Però setmana rera setmana ens anavem coneixent més i poc a poc anavem treballant el nostre personatge, Lisandre en el meu cas.
He de reconèixer que el dia que se'm va donar el paper no me'l vaig agafar amb moltes ganes. De fet, volia fer de qualsevol menys d'enamorat però el fet de només ser dos nois al grup així ho va decidir. I feta ja l'obra i recordant tots els assajos he d'agraïr a la directora que se'm donés aquest paper.
He de dir que he après molt en aquest taller i en tots els que he anat fent. I amb el que realment em quedo és amb la sensació de fer teatre. Aquella que no té paraules per ser explicada però que t'omple tan quan falten pocs minuts per alçar-se el teló (encara que no en tinguis com era el cas) i començar una obra que t'estimes tan i tan. Una obra on aniràs entrant i sortint i passant el que ha de ser una molt bona estona amb el públic, pel públic i, no ho oblidem, per tu. Si un no fa teatre per disfrutar i ho disfruta de veritat el públic crec que tampoc ho farà.
[@more@]
8:57h. Amb una botella d’aigua de litre i mig i uns quants entrepans comença el viatge que promet ser llarg. Arribaré a Oviedo a les 19h i això vol dir que tindré moltes hores per pensar, llegir, escoltar música, menjar…
Sí, aquesta n’era la idea però el que vaig acabar fent va ser poca cosa. A l’estació de Zaragoza-Delicias, uns bessons pugen amb la seua mare i seuen al meu costat. A partir d’aquest moment s’ha acabat la tranquil·litat. La frase “quina hora és?’”, “quanta estona falta?” es repeteix dos cops cada hora mínim. A la fi arribem a Oviedo i el Pelayo i l’Edu em reben. Pugem al cotxe de l’Edu i anem cap a cal Pelayo a Piedras Blancas; ha estat un viatge llarg i estic cansat. Només arribar a casa, amb els seus encantadors pares fem un brindis amb sidra achampanyada. Quin detall! Minuts més tard sopem una mica.
Així és com va començar l’aventura per Asturies que acabo de viure. Una aventura que ha estat inoblidable. Poc pensava jo que en una comunitat autònoma que es creua en poc més de dues hores de punta a punta, s’hi trobés una gent tan amable. No feia ni un dia que havia arribat i ja em trobava al cotxe del pare del Pelayo fent una ruta per la zona en què viuen, Castrillón. Vam veure Salinas i la seua costa, el museu de Costeau amb el seu particular mirador…i fins i tot vam arribar al capdamunt d’una muntanyeta on es veia un paisatge increïble, llàstima que el vespre estigués arribant i es fes fosc.
Al llarg d’aquests dies m’he fet un fart de conèixer gent, interessar-me per noves costums asturianes i de visitar llocs. I és en aquests dies que me n’he adonat de moltes coses que quan un està sempre a la seua terra passen desapercebudes. Què dir del seu caràcter tan diferent al nostre. Començant pel de la família que m’ha acollit i acabant per la gent, amics dels meus amics, que he conegut. Són una gent esplèndida. En tot moment estan disposats a explicar-te coses! Encara recordo quan vam anar una tarda a Oviedo amb el Ruben i el Raúl i m’enseyaven la gran ciutat tot fent un tour en cotxe pels principals racons. I que bona era aquella xocolata amb carvallón! Aquella tarda només podia acabar amb un dolç típic d’Oviedo.
I què dir de la nit de cap d’any! Una festa totalment atípica per mi que va tenir lloc a un bar llogat i decorat el mateix matí per una colla de gent entre els que m’incloc.
Aquest escrit només vol ser un petit record d’aquesta gran aventura asturiana. Una gran abraçada a tots aquells que han estat amb mi, sobretot a la família Rodríguez Calzado que m’han fet passar una setmana excel·lent. Gràcies a tots per la vostra acollida i quan vulgueu a Lleida us espero!
[@more@]
La Júlia té 10 anys, és filla única i li agrada molt anar a l'escola, sobretot aquests dies en què s'acosta Nadal i la mestra els ensenya nadales. Aquesta darrera setmana ha estat especial. A classe els va tocar montar l'arbre de Nadal per tota l'escola! Els va fer tanta il·lusió! El dia següent cada nen/a hauria de portar de casa seua una cosa per adornar-lo. Una d'aquelles coses que fan tanta gràcia als pares: "mare, demà he de portar al cole…" I vinga, a regirar calaixos!
Però a més de montar l'arbre també han donat de menjar al tió, han decorat la classe i han preparat l'amic invisible. "Que xulo", va exclamar la Júlia. Un joc on tothom ha de fer un regal a algú de la classe i tu no saps qui te'l fa a tu (en principi). Avui, la Júlia ha arribat a casa més que contenta!
I a casa li ha explicat de seguida al seu pare que es disposava a preparar alguna cosa per sopar. "Pare, pare! Avui a l'escola ens han donat un paperet que volia dir que li he de fer un regal a la meua profe! És super difícil! No sé pas que regalar…". Aquella alegria li desperta un mig somriure al seu pare Manel. "Qui tornés a l'escola!", pensa.
Quan tens 8 anys la teua màxima preocupació és què pots regalar al teu amic invisible;
quan en tens 36 n'és una altra: un altre cop Nadal?
[@more@]
